Petit Tast Cinèfil CONFINAT (XXIV)

Tornem amb algunes recomanacions. Concretament us vull parlar de pel·lícules que m'han entretingut el passat mes d'agost. Hi trobareu, com sempre, molta varietat: una cinta europea d'autor, una de terror, un policíac escandinau i la última de Píxar. Que ho gaudiu!

"ANNETTE", de Leos Carax.- Pel·lícula musical, Leos Carax a la direcció, Cotillard i Driver al capdavant... Què podia fallar? Bé, jo crec que pràcticament res. "Annette" és una pel·lícula que sorprèn, que no serà del gust de molta gent, però que en realitat no és ni la meitat d'estranya i marciana del que m'esperava. De fet, potser és l'únic retret que li puc fer. La llibertat que Carax va demostrar a "Holy Motors" només apareix a moments, però és clar... també hem de tenir en compte que aquí el guió és una idea de Ron y Russell Mael, integrants de la banda Sparks. Ells són els que han ideat aquesta mena d'òpera rock sobre una famosa cantant d'òpera i un còmic que va de capacaiguda; l'enèsima versió de la ja molt versionada "Ha nacido una estrella". La resta la posa Carax, i tampoc es queda curt: una nena en forma de titella, uns decorats que fluctuen entre la vocació teatral i el melodrama desaforat, una fotografia saturada de color, un fantasma que canta... El resultat potser és irregular a estones -principalment en el seu tram central-, però el conjunt és tan potent que no queda més remei que treure's el barret. Adam Driver és realment d'un altre planeta, i les seves intervencions com a monologuista són excepcionals. El final, que no desvetllarem, també mereix menció a part. Un colofó magnífic.

"TIEMPO", de M. Night Shyamalan.- Cada cop que Shyamalan estrena pel·lícula tinc una barreja de sentiments. Per una banda m'entren ganes de veure-la (els tràilers acostumen a vendre-te-la molt bé) i per altra em venen els records de "La chica del agua", "El incidente", "Airbender", etc... i només tinc ganes d'arrencar a córrer. Per sort, sé que encara ens pot oferir obres molt interessants, com la petita i encertadíssima "La visita", o experiments de sort irregular com el tancament del tríptic que va començar amb "El protegido", segurament la seva millor obra. Per tant, vaig anar a veure "Tiempo" amb recança i amb curiositat, i el cert és que no n'estic del tot decebut. Com ja sabreu, la premissa que ofereix la pel·lícula és d'allò més interessant -una platja en la que el temps passa a una velocitat inusual- i sembla escapada d'un capítol d'Historias Extraordinarias, o similar. Tot el començament funciona molt bé, des del plantejament, la presentació de personatges i els primers ensurts a la platja. Quan ja està tot sobre la taula, el guió es veu abocat a la seva pròpia absurditat i ens regala escenes ridícules, com la de l'operació exprés. Però també és cert que cap al final les relacions humanes i el desenllaç fora de la platja acaben per donar sentit i profunditat a la peça. No serà el seu millor treball, però sí un digne exemple de com entretenir i filmar una cinta de terror o ciència ficció amb professionalitat i mà ferma.

"SHORTA", d'Anders Olholm i Frederik Louis Hviid.- Un dia s'haurà de fer un estudi a part sobre el gènere del thriller en els països escandinaus. Ja no només per la gran aportació que han donat a la novel·la negra (Jo Nesbo, Henning Mankell, Stieg Larsson o Camilla Lakberg), sinó per la quantitat de sèries i pel·lícules que estan produint en els darrers anys. Ara em venen al cap treballs televisius com "El joven Wallander", "Los crímenes de Fjällbaka", "Katla", "Zona fronteriza" o "Los asesinatos de Valhalla", i pel·lícules com "The guilty", "Headhunters", "Los casos del Departamento Q" o "El vigilante nocturno". La que ens ocupa avui entra dins del gènere, però en la vessant policíaca i social. De fet, la història ens parla de dos policies que queden atrapats en un barri molt conflictiu, d'aquells als que millor ni acostar-s'hi quan hi ha problemes. I està clar, en aquests llocs sempre n'hi ha! La pel·lícula arrenca amb el retrat de dos personatges molt diferents; una mena de preludi que ens presenta als personatges centrals i també a aquells als que s'hauran d'enfrontar. Als 15 minuts ja comença l'acció, i poc més endavant ja estem en una escalada de violència i tensió que s'iguala als millors thrillers americans. En aquest cas, però, hi tenim una lectura social molt important, amb els temes de la corrupció policial i la discriminació racial com a centre el debat. Potser el final no és el que m'esperava, ni el que desitjava (crec que la història agafa una dimensió massa exagerada), però segurament és el que toca... Als que us agradi el gènere, us la recomano molt. 

"LUCA", d'Enrico Casarosa.- Què està passant amb Píxar? I amb Disney? Des que les dues grans creadores de cinema d'animació es van unir, alguna cosa està passant. Es diu que Disney boicoteja les estrenes de Píxar, passant-les directament a la plataforma, cosa que ja va passar amb "Soul" i que ara ha passat amb "Luca". La primera va causar prou rebombori (Òscar inclòs) com per passar desapercebuda, però "Luca" ha quedat una mica oblidada, quan de fet té un aire Disney força acusat en la forma i en molts altres elements. Per què ha passat, doncs? Suposem que els hi va espantar el que es rumorejava des d'un bon principi: que aquesta seria la primera pel·lícula d'animació "mainstream" en abordar una relació clarament homosexual. S'havia rumorejat que això ja passaria a "Frozen II", però res, i ara tampoc és que sigui gaire evident en aquesta... però potser ja podem començar a parlar d'un intent molt més clar. La història explica la relació entre dos adolescents que provenen del fons marí, però que tenen curiositat per viure en un altre ambient... amb els humans. Hauran d'ocular la seva naturalesa, però està clar que aquesta sempre acaba apareixent. Una nena serà la seva còmplice i la seva companya d'aventures, fins arribar a un final on el tema de la diferència, l'acceptació i la tolerància es fan molt més clars. No estem davant d'una trama gay, però hi ha petits indicis que el col·lectiu LGTBI sabrà captar a la primera: l'ambientació mediterrània a l'estil de "Call me by your name", l'elecció de la música (des de Maria Callas a Mina, passant per Rita Pavone), el lloc on els pares volen ocultar a Luca (un lloc fosc i inexpugnable, com la part més interna d'un armari), les dues velles del poble, l'escena a l'estació... i fins i tot els crèdits finals.