Petit Tast Cinèfil (LXV)

Us vaig anunciar que el proper post seria sobre algunes de les grans estrenes de l'estiu... Doncs bé, aquí està. Aquí teniu tres cintes que prometien ser blockbusters i que, en diferent mesura, ho han aconseguit. Totes són seqüeles, però ja se sap que en el cinema actual costa molt trobar arguments nous i originals. Què us han semblat a vosaltres? Segur que heu vist alguna de les tres...

LOS INCREÍBLES 2, de Brad Bird.- M'encanta el look d'aquesta franquícia, i agraeixo molt que no l'hagin volgut modernitzar ni adaptar als nous temps. El seu aire a cinema d'agents especials dels anys seixanta és un plus que ja va funcionar molt bé el primer cop. De fet, per a mi era el millor, juntament amb aquesta familiarització del món dels superherois, que ens els mostrava a casa, amb les seves petites discussions i els seus problemes reals. Ara tot això continua, però es veu ampliat amb una visió un pèl més feminista de la història. De fet, Elastigirl és la autèntica protagonista del film i tot gira entorn d'ella durant una bona estona, mentre que el seu marit, el fantàstic Mr. Incredible, passa a assumir el roll de mestressa de casa per un temps. És cert que la resolució d'aquesta part ha fet aixecar alguna butllofa entre els sectors feministes, justament per insistir en el tòpic de l'home incapaç de fer-se càrrec de la vida domèstica, però lluny de polèmiques la pel·lícula és entretinguda i conserva intacte el nivell de qualitat de Píxar. Com acostuma a passar també en els films de superherois de carns i ossos, la primera part és molt millor que la segona, on la destrucció i el caos són tan i tan enormes que acaben per avorrir. Un aplaudiment extra per l'encertat personatge de Jack Jack, i un altre per la gran exhibició de Michael Giacchino amb una banda sonora realment fastuosa i brillant. Ah... i no deixeu de veure el curtmetratge que passen amb la pel·lícula, BAO, que a mi em va emocionar... i quasi commocionar. Una meravella.

MISIÓN IMPOSIBLE. FALLOUT, de Christopher McQuarrie.- Haig d'admetre que sóc fan d'Ethan Hunt i de tota la saga de Misión Imposible. Sé que molts dels seus elements més característics formen part del cinema que intento evitar en massa ocasions, però és que està tan ben fet... que no em queda més remei que rendir-me a l'evidència. A més, cada cop té més coses que l'emparenten amb la saga Bond, una altra franquícia que acostumo a no perdre'm. Per començar, val a dir que la pel·lícula no dóna treva; comença amb acció, i ja no para fins al final. Les escenes són adrenalítiques de cap a peus -la baralla dels lavabos, la persecució amb moto o l'emblemàtica escena dels helicòpters- i el muntatge està fet amb mà mestra i amb una tècnica impecable. De fet, tot té una aparença de realitat que la fa encara més creïble. A més, la trama guarda algunes sorpreses i un final realment trepidant. Ja sé que algú podrà dir que la trama és complicada, incomprensible i fins i tot prescindible. Potser sí... però quan puges a una muntanya russa i aquesta et fa passar una estona brutal, ¿a qui li importa com estan fets els engranatges? 

MAMMA MIA. UNA Y OTRA VEZ, d'Ol Parker.- Tothom esperava que aquesta segona part de Mamma Mia fos un autèntic desastre, i la veritat és que tot i no ser cap meravella acaba entretenint com la seva predecessora. I és que en qualsevol cas aquesta franquícia, que esperem que acabi aquí, no passa de ser un entreteniment vistós i aparent. Un producte, en definitiva. És cert que a la segona s'hi troba a faltar -i molt- més presència de Meryl Streep, i potser més cançons conegudes... tot i que s'ha d'agrair que s'hagin buscat altres temes i no s'hagin limitat a fer un copy-paste. El tema dels flashbacks funciona a mitges, però serveix per allargar de forma poc traumàtica un argument ja de per si impossible. Les actrius joves, en especial Amanda Seyfried i Lily James, compleixen prou bé amb els seus rolls, mentre que els veterans de la primer part (Brosnan, Firth, Skargaard, Baranski i Walters) sobreviuen com poden i donen pas a la gran estrella convidada de l'espectacle, una Cher que encara canta molt bé però que pràcticament no es pot moure. De fet, el ball amb Andy Garcia segur que ja té un razzie assegurat com a pitjor parella de l'any.