Petit Tast Cinèfil (LXIV)

Vaig amb retard, ho sé, però he volgut recuperar tres pel·lícules vistes en els dos darrers mesos abans de llençar-me a la cartellera estiuenca, que tot i ser una mica pobra segur que tindrà alguns títols salvables. Avui recupero, doncs, els comentaris sobre la cinta de Bayona, ja molt comentada, i també sobre la pel·lícula de terror de l'any i la comèdia homosexual de moda. Aquí van...

LOVE, SIMON, de Greg Berlanti.- Quantes vegades havia vist pel·lícules sobre adolescents nord-americans i m'havia preguntat: per què no hi ha protagonistes que s'assemblin a mi?; per què sempre sóc un secundari o bé un dels personatges clarament marginats d'aquest tipus de cinema?; per què mai dos nois o dues noies es fan un petó en aquestes cintes, si no és per ridiculitzar determinades actituds? Al final em vaig donar per vençut i vaig assumir que aquestes cintes eren així, i que mai em representarien... ni a mi, ni a un gran col·lectiu que com jo acceptava la censura com a norma. El gran mèrit d'aquesta cinta és que agafa totes les característiques del gènere i col·loca un conflicte homosexual com a trama principal del film. Tot i que últimament ja hi havia cintes -sobretot de cinema independent- que havien fet alguna cosa semblant, aquesta és la primera que normalitza la situació i ens parla del que ens parla sense demanar disculpes, sense fer-ne cap drama... Això sí, té molt clar el gènere en el que està i es mostra igual de púdica -o més- que d'altres de similars. Per aquest motiu no hi veurem escenes de sexe ni mostres d'amor gaire efusives, de la mateixa manera que els gais dels que acaba parlant són els més guapos i els menys amanerats... Aquests, encara hauran de seguir esperant la seva pel·lícula.

HEREDITARY, d'Ari Aster.- Està clar que necessito un segon visionat d'aquesta pel·lícula, perquè el primer em va deixar perplex, astorat i una mica confós. Sé que estem davant d'una de les grans pel·lícules del gènere -d'aquelles que seran cintes de culte d'aquí a uns anys, com "It Follows" o d'altres de similars-, però haig d'admetre que la seva evolució és tant desconcertant com increïblement ben estructurada i dirigida. Tot comença com una pel·lícula sèria que, de mica en mica, es transforma en un drama familiar molt potent. A partir d'aquí les coses tornen a torçar-se, per entrar en un ambient d'espiritisme i possessions que acaba en una festa truculenta i macabra. I en tota aquesta evolució hi tenim un personatge central, el de la mare "artista" que fa maquetes de la seva pròpia vida i de les seves desgràcies (una sobreactuada però magnífica Toni Colette). Aquest personatge patirà a les seves carns un veritable calvari, i veurà com davant seu alguns detalls i alguns personatges que no ho semblaven acaben sent els grans protagonistes de la història. Aquest canvi de rols també confón molt, però el magnífic i misteriós final ho posa tot en ordre... o almenys ho intenta. Un final, per cert, que vaig trobar poètic més que no pas aterridor. Un epíleg necessari que retorna la calma però que no evita deixar mal cos.

JURASSIC WORLD, EL REINO CAÍDO, de Juan Antonio Bayona.- Està clar que Bayona pot amb gairebé tot. El seu estil i la seva professionalitat ja estan més que provades. Només necessita productors que s'arrisquin i li deixin carta blanca -no només un trosset d'una franquícia- perquè acabi convertint-se en un dels grans a Hollywood, com ja ho són Del Toro, Jackson o Cuarón. Aquesta segona part de Jurassic World (un reboot molt interessant de la mítica Jurassic Park, d'Spielberg), no només segueix el bon estil de la primera sinó que aporta novetats i unes escenes finals que s'acosten més al terror gòtic que tant li agrada al director. En aquest sentit, tot el que passa a la mansió li dóna un aire nou a la saga, després d'haver pagat el peatge necessari amb tota la part de l'illa. La química entre Chris Pratt i Bryce Dallas Howard també és una de les grans garanties de la pel·lícula, perquè està clar a aquestes alçades que formen una de les parelles amb més ganxo del cinema d'aventures recent. Llàstima que la següent ja serà per a un altre director... A veure què li proposen ara a Bayona; esperem que no sigui una altra seqüela. Es mereix molt més.