14/6/18

El valor d'experimentar a escena

Veure un espectacle que encara no ha arribat a les sales és un d'aquells privilegis que es tenen molt de tant en tant. He tingut la sort de ser en un dels primers passis de "Protocolos de acción frente a lo desconocido", una experiència teatral que no deixa indiferent i que serveix de carta de presentació de Francesc Cuéllar, un jove que seguirà donant que parlar... D'això, n'estic segur.


Quan un té poc més de vint anys i una irrefrenable vocació artística, acostuma a desenvolupar un discurs combatiu, inconformista i desesperançat. El més curiós del cas és que aquest tipus de discurs, propi de jovent conscienciat i poc acomodatici, ja es trobava de forma molt similar en alguns joves de fa deu, trenta o cinquanta anys. Sempre ha existit aquest perfil, absolutament necessari per la seva valentia i la seva capacitat de fer avançar aspectes que cada cert temps s'encallen i s'enquisten. No vull dir que el seu missatge sigui sempre el més modern o el més intel·ligent, però sí és el que millor ens fa entendre el present de cada època. Res millor que un jove aïrat per saber exactament com és l'aquí i l'ara de la seva existència.

Francesc Cuéllar -autor, director i actor de "Protocolos de acción frente a lo desconocido"-  ens proposa un espectacle que està a mig camí entre la performance i el teatre transgressor o experimental. En realitat, podríem dir que són petites accions lligades pel discurs en off del creador... que finalment apareix, es mostra, i ens convida a entrar en el seu món de dubtes i incerteses, però també de grans veritats i d'un desig finalment confessable d'agraïment cap a la seva mare... possiblement una de les protagonistes absents d'aquesta creació. Tampoc hi falten les incursions pictòriques, la desfilada de vísceres, algun moment impactant (aquell que tothom comenta a la sortida però que aquí no desvetllarem) i les ja inevitables projeccions. Les del final s'ha de reconèixer que són tot un encert, ja que els vídeos virals de joves que fan equilibris suïcides a dalt de gratacels són una metàfora fantàstica en si mateixos.

El resultat final potser encara necessita un certa evolució. S'evidencien certes mancances, i també és nota que algunes escenes requerien una intensitat molt més alta. Per ser transgressor no es pot anar a mig gas, i estic segur que amb poc temps Cuéllar corregirà aquests i altres errors i ens brindarà espectacles sorprenents. De fet, la sorpresa és una gran aliada del teatre...

No hay comentarios: