Petit Tast Cinèfil (LX)

Avui us deixo tres pel·lícules que he vist entre finals del 2017 i principis del 2018. Tres pel·lícules que han arribat a cavall d'un any i un altre, amb tot el que això comporta sobretot de cara a premis, rànquings i nominacions. En aquest sentit, molt comentat ha estat l'oblit de "Perfectos desconocidos" en els premis Goya d'enguany, malgrat tenir interpretacions d'alt nivell i haver-se convertit en un dels grans èxits comercials del cinema espanyol de la temporada.

EL GRAN SHOWMAN, de Michael Gracey.- És molt curiós el que ha fet Hollywood amb aquest musical. Encara que el resultat sigui per a mi força discutible, val a dir que segueix una de les tradicions que hi havia en l'època daurada del gènere: fer biopics fantasiosos i totalment edulcorats de personatges moralment molt dubtosos. És cert que l'anomenada fàbrica de somnis tenia per costum falsejar la història i maquillar els defectes de determinats personatges, però si a més hi afegia cançonetes i balls l'efecte kitsch s'elevava a nivells inabastables. Ara, en ple segle XXI, resulta estrambòtic veure el mateix experiment, obviant que Phineas Taylor Barnum va ser un explotador, estafador, empresari sense escrúpols -corre el rumor que va cobrar per veure l'autòpsia d'un dels seus freaks- i polític de baixa categoria (el primer Trump del seu país). A la pel·lícula tot és llum, color, efectes pirotècnics i  cançons o coreografies que podrien aparèixer en el proper show de Rihanna. No hi ha profunditat en els personatges, les situacions només s'apunten (la suposada rebel·lió dels freaks) i l'interès per l'argument es perd molt ràpid. Com a espectacle musical la cosa funciona prou bé, però això no és "Moulin Rouge", ni tan sols la versió del musical "Barnum" que ja va triomfar a Broadway en els vuitanta. Malgrat tot, Hugh Jackman funciona en el paper protagonista, i malgrat que el guió i l'embolcall no acompanyen és dels pocs que intenta impregnar una mica de versemblança a tot plegat.

THE DISASTER ARTITST, de James Franco.- Llàstima que "The Room", la pel·lícula de Tommy Wiseau que està considerada com una de les pitjors de la història, no sigui en el nostre país el fenomen freakie que és en Estats Units i en altres països. La pel·lícula ha estat catorze anys en cartellera i els passis són una festa interactiva on els espectadors canten, criden o increpen als actors com si fos una sessió de "Rocky Horror Picture Show". Tot i així, la pel·lícula de James Franco, basada en el llibre de memòries d'un dels actors que hi va participar, és també una festa que es gaudeix i es celebra des del primer minut. La capacitat paròdica de l'actor i director, però també el respecte cap a un personatge que en el fons admira, dona peu a situacions divertidíssimes i escenes que ja són d'antologia. Però en el fons la pel·lícula parla de l'amistat, de la perseverança i de l'absolut lliurament a l'expressió artística, encara que no es tinguin les capacitats ni el talent per dur-la a bon port. La interpretació dels germans Franco -no seria just oblidar-nos de Dave- és realment un dels plats forts d'una cinta que també compta amb petites però sucoses intervencions de Jacky Weaver, Zac Efron, Melanie Griffith, Sharon Stone i Bryan Cranston. 

PERFECTOS DESCONOCIDOS, de Álex de la Iglesia.- Haig d'admetre que tenia certa por de
veure aquesta cinta, ja que era un producte d'encàrrec i a més, segons tothom, era el projecte menys personal del seu director. Finalment vaig decidir anar al cinema i la veritat és que me n'alegro molt. Serà un encàrrec, sí, però un encàrrec executat amb mà mestra i amb el gust sempre exquisit de De la Iglesia. La primera part és un exemple de com filmar una comèdia entre quatre parets. Amb un ritme trepidant, el director ens va donant pistes de les relacions entre els personatges i fins i tot de les amenaces externes que poden posar en perill la seva estabilitat. Potser sí que cap el final la situació es torna inversemblant, però l'últim gir ho salva tot d'una forma un xic esotèrica i irreal. En definitiva, una comèdia que m'ha sorprès i que m'ha tornat a brindar interpretacions excepcionals d'Eduard Fernández, Belén Rueda, Pepón Nieto i Ernesto Alterio. Per cert, brillant l'escena de l'intercanvi de mòbils, un moment divertidíssim que els actors saben aprofitar molt i molt bé.