Petit Tast Cinèfil (LIX)

A punt d'acabar l'any i ja van perfilant-se algunes de les meves pel·lícules preferides del 2017, i la veritat és en aquest post en trobareu més d'una. Coneixent-me els gustos, és fàcil d'endevinar... sobretot si us fixeu en els directors, els seus estils, etc. Us deixo, doncs, amb unes cintes molt recomanables, i també molt diferents entre si. I és que en la varietat està el gust!

EL SACRIFICIO DE UN CIERVO SAGRADO, de Yorgos Lanthimos.- Vaig sentir l'altre dia, molt encertadament, que aquesta pel·lícula era una obra mestra del cinema de la crueltat. La veritat és que la cinta es mou entre la tragèdia grega, el thriller sobrenatural i el terror realista i salvatge, una mica a l'estil de Funny Games. Lanthimos, un dels directors europeus més en forma de l'actualitat, coneix molt bé el material que té entre les mans, i tot i que cap el final hi hagi un excés de perversió, no es pot negar que sap portar-lo a bon port. A sobre, aquesta és la pel·lícula més ben filmada del director, amb plans que recorden a Kubrick i amb un ús de la càmara que ja voldria més d'un. Pel que fa a les interpretacions, crec que no podien ser més encertades... des de la gran parella que formen Collin Farrell i Nicole Kidman (els acabem de veure fa pocs mesos a "La seducción") fins al jove actor Barry Keoghan, vist últimament a "Dunkerke". Tots ells fan treballs arriscats i al límit de tot, fins i tot de la prudència i el bon gust. 

COCO, de Lee Unkrich.- Semblava que Pixar portava un temps estancada, però "Coco" ens porta tot l'enginy i tota la sensibilitat d'una companyia que realment està fent història, i no només dins del cinema animat... sinó dins del cinema en general. "Coco" és un prodigi a molts nivells -estètic, narratiu, tècnic-, i suposa un nou pas endavant en l'art de l'animació. Sí és cert que hi ha molts elements de Pixar que es repeteixen, sobretot a nivell estructural, però també és cert que hi ha molts elements que ens remeten fins i tot al Tim Burton de la primera època. A més, la part com retrata la vellesa i la cultura mexicana és per treure's el barret. La tendresa de l'àvia Coco, la determinació del nen protagonista i l'energia de tota la galeria d'esperits són realment entranyables. Si a sobre tenim en compte que la pel·lícula s'ha fet en plena època d'aixecament del mur a la frontera mexicana, haurem d'admetre que la proesa és encara més gran. I és que tot i no tenir cap missatge polític, "Coco" és una descarada declaració d'intencions i una festa en tota regla.

SAURA(S), de Félix Viscarret.- Aquest documental pertany al projecte Cineastas Contados, que s'inspira en la sèrie francesa Cinéastes de nostre temps i que consisteix en que cineastes actuals es posen darrera de la càmera per homenatjar o parlar dels seus predecessors. El primer lliurament va ser sobre Basilio Martín Patino, i ara li toca el torn a Carlos Saura, tot i que el més curiós del cas és que l'aragonès es resisteix a parlar del passat i de si mateix. Per tant, Félix Viscarret ha de construir un treball a partir de la negació, i la gràcia és que al final sembla que la pel·lícula l'estigui dirigint el mateix Saura. Les seves condicions, les petites exigències i fins i tot les recomanacions de fotografia o il·luminació acaben portant el film per allà on ell desitja. Si és cert, però, que la família també hi té alguna cosa a dir, ja que la història pretén construir-se a partir de la mirada dels seus fills, del seu germà o de la seva dona, Eulàlia Ramon. Són aquests els millors moments d'una petita joia que resulta, finalment, molt més divertida que analítica o acadèmica.