Petit Tast Cinèfil (XLIX)

Avui va un Tast de cinema espanyol. La veritat és que totes les pel·lícules triades m'han sorprès i agradat, fins i tot molt més del que m'esperava. Veureu que tenim tres thrillers (un de polític, un d'assassins en sèrie i un de psicològic) i un block-buster en tota regla, dels que es fan a Hollywood... però amb director i equip tècnic de casa nostra.

QUE DIOS NOS PERDONE, de Rodrigo Sorogoyen. Aquest és el thriller més a l'ús, amb policies, crims espantosos i un assassí en sèrie. Tot plegat enmig de l'ambient del 15M i l'arribada del Papa Benedicte XVI a Madrid. Un thriller que utilitza el naturalisme com a arma més poderosa i el drama més descarnat per a situar-nos en històries sòrdides, protagonitzades per una colla de personatges que semblen una cosa i en són una altra de molt diferent. Un thriller, en definitiva, que gira tota l'estona entorn de la violència, presentada en totes les seves formes i fins i tot amb un punt de vista final que no escapa a la polèmica. Però per sobre de tot, Que Dios nos perdone té un repartiment molt eficient, del que destaca Roberto Álamo en una de les seves performances més frepants. També hi tenim Antonio de la Torre, que com sempre ens brinda una actuació molt tècnica i treballada, i un planter de secundaris realment interessant. En definitiva, una pel·lícula crua que juga amb el gènere policíac però que no oblida el caire social, ni el Madrid més sòrdid i descarnat.

LA PROPERA PELL, d'Isaki Lacuesta i Isa Campo. Aquest és el thriller psicològic, envoltat de gel i neu... però amb unes corrents subterrànies explosives, que van apareixent de tant en tant. Potser de tots, aquest es el film que més m'ha quedat gravat al pensament, ja sigui pels seus personatges (complexes, però d'alguna manera propers) o pel seu final obert que ens deixa amb un munt d'interrogants. De totes maneres, no és un final que molesti ni que ens deixi frustrats, ja que des d'un bon començament acceptem que estem davant d'unes vides de les que desconeixem el passat... i de les que no podem aventurar un futur massa clar. És com si d'una sola pel·lícula en sortissin vint-i-cinc, cosa que augmenta el seu atractiu (cada dues escenes tenim una petita informació que ens sorprèn) i la seva complexitat. La direcció de Lacuesta i Campo també és decisiva, amb un ritme equilibrat que dominen a la perfecció, a l'igual que la magnífica interpretació d'Àlex Monner (més ambigu, morbós i salvatge que mai), Emma Suárez i Sergi López.

UN MONSTRUO VIENE A VERME, de Juan Antonio Bayona. Està clar que amb aquest film Bayona ha fet un pas endavant. Podríem dir, fins i tot, que ha fet un pas de gegant, ja que ha sabut construir amb mà ferma una història que hagués pogut pecar de sensiblera. És, a més, una pel·lícula impecablement realitzada, amb una factura tècnica i uns acabats (les escenes d'animació són increïbles) que ja voldrien per a si molts dels productes que es fan a Hollywood. I és que no hem d'oblidar que, malgrat el repartiment internacional, la producció i l'equip tècnic són majoritàriament de casa. En aquest sentit, la fotografia d'Òscar Faura i els efectes de Montse Ribé i David Martí estan a l'alçada dels millors treballs de l'any en aquests àmbits. Menció a part mereix el nen Lewis MacDougall, un altre actor esplèndid a l'estil de Tom Holland. Podríem dir que Bayona és un descobridor de talents? Bé, ja veurem què fara ara amb la saga dels dinosaures, un producte que li reportarà fama i diners però l'encorsetarà al màxim i l'allunyarà del seu ric imaginari personal.

EL HOMBRE DE LAS MIL CARAS, d'Alberto Rodríguez. Fa temps que opino que el cinema espanyol ha de deixar de mirar la guerra civil, i últimament el cinema americà, per centrar-se en una part molt interessant i poc explotada, com és el gènere polític o de reivindicació social. Podríem dir que Alberto Rodríguez és justament dels pocs que trenca la norma. Si bé els seus referents cinèfils són "made in Hollywood", les històries que explica són molt "espanyoles". És cert que aquest film s'ha rodat com si fos una d'espies, però el caràcter dels personatges i de les situacions (entre cutre, vulgar i d'estar per casa) ens situa enmig d'un context que coneixem molt bé. En aquest sentit, la història de Paesa, Roldán, Belloch i companyia era un deute pendent per al cinema espanyol, a l'igual que la Gürtel ja és un deute que a properes generacions de cineastes. A més, Rodríguez dota la història d'una narrativa molt ben estructurada (la veu en off, curiosament, no resta sinó que suma), així com d'un ritme trepidant que ens té enganxats durant tot el metratge. També és d'admirar l'excel·lent producció de la cinta, amb una bona colla de localitzacions diferents i una direcció escènica impecable. La resta la posen els actors, amb un encertadíssim cast del que sobresurten, per dret propi, Eduard Fernández, Carlos Santos i José Coronado.