Petit Tast Cinèfil (XLVIII)

Ja comença la tardor i aviat s'acumularan les pel·lícules que tothom vol veure, comentar i sobretot criticar. Per tant, era obligat fer un post que recollís les cintes que he vist aquest estiu, encara que hagi estat un període gris i nefast pel que fa al bon cinema. De totes formes, aquí van els comentaris a tres films interessants per un o altre motiu. Espero que us serveixin d'alguna cosa.

FLORENCE F. JENKINS, d'Stephen Frears. Tot i que se l'ha titllat de teatral, modesta, clàssica i funcional... crec que estem davant d'una comèdia excel·lent, que compleix moltes de les condicions imprescindibles per aconseguir l'èxit dins del gènere. Té un guió més que competent, uns personatges molt ben definits, uns secundaris que aporten gràcia i històries paral·leles (encara que siguin petites i aparentment banals) i un contrapunt dramàtic molt ben dosificat que acaba aportant un to amarg i desencantat a tota la cinta. Estem davant d'una versió, curiosament basada en la realitat, d'aquell conte on un emperador estrenava vestit nou i ningú volia dir-li que en realitat anava despullat... Aquí ningú vol contradir ni disgustar a la gallina dels ous d'or i tots són còmplices del ridícul i de la vergonya. No cal dir que Meryl Streep aprofita el personatge fins a extrems increïbles, aconseguint transformar el patetisme i els desafinaments en una interpretació de gran comedianta. La direcció de Frears és més interessant del que pot semblar a simple vista, tot i que ell prefereix amagar-se darrera dels seus actors i no deixar-se veure massa com a autor. De totes maneres, no podem oblidar que la pel·lícula té un gran ritme, una factura impecable i una bona colla de moments en els que sembla que hi voli el fantasma de Blake Edwards... com ara la magnífica primera classe de cant. En definitiva, una cinta que m'ha fet riure, m'ha fet passar una tarda de plaer veient interpretacions de primer nivell i m'ha confirmat que Hugh Grant és un bon actor, malgrat les desenes de comèdies infames en les que s'ha refugiat durant anys...

CAFE SOCIETY, de Woody Allen. M'abstindré d'entrar en el debat de si Woody Allen dirigeix o no amb el pilot automàtic. Tots els seus admiradors sabem que no sempre dóna el millor de si, però també reconeixem que la seva producció és enorme i que mai defrauda del tot... perquè sempre hi ha uns mínims que cobreix amb escreix. Tot i així, haig d'admetre que veient "Cafe Society" em va donar la sensació de que hi ha un determinat estil d'Allen (el director té diverses tipus de pel·lícules dins del seu univers particular) que ha quedat desfasat, antiquat i fora del context actual. Aquests films d'enyorança per un passat que li hagués agradat viure ("La rosa púrpura del Cairo", "Días de radio", "La maldición del escorpión de Jade" o "Midnight Paris") han quedat saturats i superats en molts aspectes. A vegades ha estat ell mateix qui ha tingut la culpa, tocant sostre o bé elaborant uns guions que semblen primers esborranys... M'hagués agradat molt que hagués agafat la història de Café Society, l'hagués deixat reposar, i un temps després li hagués donat quatre voltes i sobretot un punt de transcendència que  aquí  només s'apunta. M'imagino que ho acabarà fent... però en una altra pel·lícula, ja que la seva filmografia és com un camp de probes on hi caben molts encerts però també uns quants errors. Pel que fa a la factura de la cinta, crec que aquí sí que s'ha aconseguit un gran èxit... potser perquè Storaro ha fet de les seves i Allen li ha deixat camp lliure, com fa en moltes ocasions amb els seus col·laboradors. I ja per acabar, també cal dir que no  em van semblar malament les interpretacions (molt criticades en alguns ambients), tot i que és cert que la parella protagonista no té l'encant ni la màgia que caldria en una història crepuscular i nostàlgica com aquesta.

THEO Y HUGO. PARIS: 5:59, d'Olivier Ducastel i Jacques Martineau. Aquesta ha estat, sense cap mena de dubte, la pel·lícula gay de l'estiu. Potser per la seva bona premsa, però també per la polèmica dels seus quasi quinze primers minuts de sexe real. Jo haig de dir que aquesta no és una cinta que m'hagi commogut especialment, o almenys no tant com "Weekend" o "Love is strange". És cert que el seu atreviment formal (no sé pas si gratuït o reivindicatiu) i alguns "puntassos" romàntics acaben per convèncer, però en general hi ha un tuf de pedanteria que em molesta. A més, no es pot negar que la pel·lícula té molts tics del cinema francès més pagat de si mateix... Els dos personatges protagonistes passen de situacions molt realistes a d'altres que costa de creure, i en alguns casos el guió es força per arribar allà on vol. En definitiva, una pel·lícula poc orgànica -malgrat el seu inici- que tot i  així convencerà, i molt, a tots aquells que no temen un romanticisme passat de voltes però disfressat de modernitat i transcedència.