Petit Tast Cinèfil (L)

Després del tast de cinema espanyol, toca el torn a quatre pel·lícules estrangeres que han donat molt que parlar a les darreres setmanes. N'hi ha una que m'ha agradat especialment, tot i que coneixent els meus gustos... era d'esperar. Espero que els comentaris us serveixin d'alguna cosa, o si més no us animin a anar al cinema i comprovar per vosaltres mateixos si esteu o no d'acord amb el que dic.

LA LLEGADA, de Denis Villeneuve.- Tot i que m'ha deixat perplex i fins i tot una mica fred, no es pot negar que estem davant d'una pel·lícula hipnòtica. visualment impactant i amb moltes lectures possibles. Potser s'allarga més del que caldria (està basada en un conte, no en una novel·la) i complica la resolució final de forma una mica gratuïta. Això sí, Villeneuve demostra que té una narrativa molt particular i que no renuncia a ella per més gèneres diferents que li posin al davant: el drama amb pinzellades polítiques ("Incendies"), el drama existencial ("Enemy"), el thriller ("Prisoners" o "Sicario") o la ciència ficció (no oblidem que està dirigint la sequela de "Blade Runner"). Amy Adams compleix tan bé com sempre, i la factura tècnica de la cinta és totalment impecable. Se li auguren moltes nominacions menors a la propera edició dels Òscars... tot i que crec que li falta o li sobra alguna cosa per aconseguir que sigui rodona.

DOCTOR STRANGE, d'Scott Derrickson.- Ja fa un temps que he descobert que les pel·lícules de superherois no m'interessen... a no ser que m'aportin alguna cosa diferent, ja que no hi ha res que em cansi més que els gèneres tancats que es veuen obligats a complir una sèrie de premisses obligatòries. Aquesta cinta, interpretada per un repartiment solvent i poc habituat a experiències com aquesta, ho intenta des del principi. Però no ens enganyem, Derrickson no és Christopher Nolan... ni tan sols Guillermo del Toro. Aconsegueix fer una pel·lícula elegant, a estones enginyosa i visualment impactant, però que compleix de forma religiosa amb tots els peatges d'aquest tipus de films: accident, viatge iniciàtic, aprenentatge, reconeixement de l'enemic i batalla final, com més llarga i destructiva millor. És cert que estem dins d'una franquícia gegant com és Marvel i que per si mateixa la cinta ha d'intentar crear una subfranquícia nova, per la qual cosa res pot sortir-se massa del guió... ni tan sols l'acostumada aparició d'Stan Lee. Ho entenc molt bé, però jo vaig al cinema a que em sorprenguin i no a que em donin el mateix de sempre, encara que estigui amanit amb un altre oli.

ELLE, de Paul Verhoeven.- Aquesta és una pel·lícula que tenia tots els punts per agradar-me (venia envoltada de polèmica, feia un tuf important de tèrbola i malaltissa, i reunia dos genis tan diferents com Verhoeven i Huppert), però el que no sospitava és que m'acabaria sorprenent. La cinta no és només la trama de la violació, sinó que arran d'aquest fet que succeeix a la primera escena hi tenim una galeria de personatges i d'històries que ho acaben fent tot més complicat. De fet, crec que la peça fonamental és la relació de la protagonista amb el seu pare... però prefereixo que ho descobriu per vosaltres mateixos. El que està clar és que el guió és molt bo i la direcció de Verhoeven és senzillament sublim, amb el punt just de mala llet, humor negre i intel·ligència narrativa. Respecte a Huppert, no sé si és la millor actriu del món, com defensa un bon grup d'admiradors des de fa anys, però està clar que interpretant a dones pertorbades i emocionalment molt complicades no hi ha ningú que la superi. Dos antecedents d'"Elle" que podeu recuperar: "La pianista" i "Merci pour le chocolat".

EL HOGAR DE MISS PEREGRINE PARA NIÑOS EXTRAORDINARIOS, de Tim Burton.- Em nego a entrar en el debat de si Burton està acabat o no... És cansat i demostra poca memòria cinèfila, perquè encara que a vegades es repeteixi ell és l'autèntic creador d'una estètica i un imaginari que ja és patrimoni de tots. A "El hogar de Miss Peregrine..." hi tenim un bon nombre de noves imatges que passen a engruixir el món de Burton, com ara el bombardeig desaccelerat o la batalla d'esquelets. És cert que la història es desinfla cap a la meitat i que hi ha personatges desaprofitats, però a l'igual que passa amb Woody Allen els seus films es gaudeixen sempre. El que els llastra és l'exigència amb la que els afrontem. Per cert, Eva Green està fantàstica... quasi tant com a "Penny Dreadful", una sèrie que li deu absolutament tot.