Per celebrar el post número trenta de la secció, us porto tres pel·lícules força interessants. Dues d'elles ho són per la seva originalitat i pel risc que corren, mentre que l'altra ho és perquè és la cinta de moda en aquests moments. Us deixo amb la meva valoració, que només té la importància que li vulgueu donar...
EL NIÑO, de Daniel Monzón. A un bon thriller se li demana que sigui trepidant, que no decaigui, que el guió tingui gruix i sigui consistent... Podem afirmar que "El niño", a l'igual que "Celda 211", ho té pràcticament tot. Té una factura impecable, uns personatges propers, uns actors que sobresurten (Luis Tosar, Eduard Fernández, Jesús Carroza) i alguns que només compleixen (Jesús Castro, en el paper protagonista). És una pel·lícula que arriba als seus objectius (cosa gens fàcil en un gènere com aquest), tot i que després de veure-la s'oblida amb certa facilitat. Se li poden posar poques pegues, però la història d'amor hi sobra i el romanticisme amb que es pinten les "aventures" d'El Niño pot acabar resultant molest. Només falta que en un país com el nostre s'insinuï -ja sigui poc o molt- que viure robant té moltes avantatges, és relativament fàcil i molt emocionant... 
EL CONGRESO, d'Ari Folman. Hi ha pel·lícules que es defineixen com una "stravaganza", una "boutade" o simplement un divertiment. Aquesta és més marciana que no pas tot això, ja que es pren molt seriosament la proposta i creu que la fórmula escollida (meitat acció real i meitat animació) té un sentit a l'hora d'explicar la història. Jo crec el principal problema de la cinta, que tampoc és que inventi res de nou, és que aconsegueix una primera part excepcional, amb reflexions molt interessants sobre el futur del cinema, sobre el treball de l'actor, sobre la mort, etc. I especialment, aconsegueix un recital magnífic dels grans Harvey Keitel i Robin Wright. A la segona part, en canvi, els dibuixos ens endinsen en una altra història que senzillament sembla una altra pel·lícula. Els temes tractats quasi desapareixen i sembla que el que més importa és portar la cinta a favor de la "distòpia" o trama de ciència ficció. Em sobren minuts de dibuixos, em sobren els girs de la trama i em manquen les premisses que tant extraordinàriament havien iniciat el film.
LOCKE, d'Steven Knight. Aquesta és una pel·lícula poc habitual, tot i que després de "Buried" ("Enterrado") ja hem descobert que la fórmula pot donar molt bons resultats. I la fórmula consisteix en posar a un sol personatge en un espai tancat, i bombardejar-lo (via mòbil) amb situacions que els posaran contra les cordes. De totes formes, a "Buried" la situació era complicada des de l'inici i l'objectiu del personatge era sortir del taüt, derivant tot plegat cap a una pel·lícula d'angoixa i suspens que cada dos per tres deixava anar un nou parany. A "Locke", en canvi, la situació es va complicant de mica en mica, i lluny de ser un thriller trepidant, tal com semblava pintar algun tràiler, estem davant d'un drama personal i molt realista que ens parla del sentiment de culpa, de la honestedat, del preu que cal pagar per seguir el camí correcte... En aquest sentit, la pel·lícula es torna molt més profunda que altres de similars i finalment un surt del cinema com si hagués vist un drama existencial, que ho és, i no pas un film d'acció. En tot això també hi té veure la magnífica interpretació de Tom Hardy, un gran actor en el present i segurament una gran estrella en el futur.
No hay comentarios:
Publicar un comentario