Tothom parla meravelles de "Boyhood", i no és per menys. N'hi ha que diuen que és una "petita joia", d'altres parlen de la "pel·lícula definitiva" i molts ressalten el fet de se una obra única. Jo, en canvi, destacaria el mestratge de Richard Linklater a l'hora de portar a terme l'experiment (rodar una pel·lícula durant 12 anys) ja que d'experiments se'n poden fer molts... però ben poquets arriben a l'excel·lència.
"Boyhood" és un film aparentment senzill, i aquí radica la seva grandesa. La història transcorre com la vida mateixa i el temps (en temps real i no falsificat) s'escola entre pla i pla quasi sense adonar-nos. Durant aquests 12 anys d'una família, reduïts a tres hores que passen com si res, veiem una reproducció molt fidel i força creïble de la família americana de principis del segle XXI. Una família demòcrata, d'acord, tot i que també hi ha un forat respectuós i irònic cap a aquelles que no ho són tant.
A "Boyhood" es parla de mil coses. A part dels canvis polítics i socials de la nació, que apareixen amb naturalitat i sense fer-ne un examen minuciós, hi ha lloc per parlar de l'adolescència, de la violència de gènere, dels primers amors, de l'alcoholisme, del sexe, de l'ús de les armes, de la moral, de la crisis dels quaranta, etc. I tot plegat a partir d'uns diàlegs brillants, similars als que ja trobàvem a la famosa trilogia del director.
Si una altra cosa podem lloar de l'obra mestra de Linklater és que, tot i la llarga durada, no decau de ritme en cap moment i mai deixa de resultar interessant. No deixen de passar coses en tot el metratge, tot i que n'hi ha de poc importants i d'altres de transcendents... Com a la vida mateixa. I aquest és el miracle "cinematogràfic": aconseguir que veiem vida en una pantalla, malgrat que sigui fictícia i els personatges estiguin representats per actors. Uns actors, per cert, que es converteixen en còmplices perfetes i generosos, capaços de transmetre veritat en qualsevol situació.
No hay comentarios:
Publicar un comentario