"Vivir es fácil con los ojos cerrados" s'ha convertit en la gran guanyadora d'aquesta edició dels Goya, que s'ha caracteritzat precisament per no tenir una favorita clara. Tant és així, que "Las brujas de Zugarramurdi" s'ha emportat a casa vuit increïbles i segurament merescuts guardons. És cert que la majoria eren estatuetes de caràcter tècnic, però si el film o el director haguessin estat nominats ningú sap si hauria estat la gran guanyadora. Només cal dir que de totes les pel·lícules d'Àlex de la Iglesia aquesta és la que més premis ha obtingut...
A l'altra cara de la moneda ens trobem "15 años y un día", que l'Acadèmia va enviar com a preseleccionada als Òscars i que en canvi se'n va anar amb les mans buides. Tampoc va tenir massa sort "La gran familia española", que partint com a favorita amb 11 nominacions va aconseguir recollir només dos "cabezones", nom familiar amb que es coneix l'estatueta del cinema espanyol. "La herida" va guanyar dos guardons importants (actriu i director revelació) mentre que "Caníbal", una més que estimable pel·lícula, es va conformar amb el premi a la millor fotografia, també molt merescut.
Pel que fa a la gala, val a dir que Manel Fuentes no va estar massa encertat. Se'l va veure molt natural, i fins i tot brillant, en els vídeos que van anar apareixent durant tota la gala, però com a mestre de cerimònies no va sortir gens del guió, i es notava. Va recitar bé el seu text, i fins i tot va deixar anar tres o quatre bromes mitjanament gracioses... però estava amanerat en excés i no va saber connectar del tot amb el públic. En canvi, Alex O'Doherty va resultar tot el contrari en la seva petita intervenció. Des que el vam veure presentar la gala dels Max sabem que tard o d'hora es convertirà en el presentador ideal per a aquest tipus de festejos.
Moment més patètic: el número musical, com sempre.
Moment més estrambòtic: el discurs de Jaime de Armiñán.
Moment més reivindicatiu: el discurs del president de l'Acadèmia.
Moment més aplaudit: Terele Pávez, Jaime de Armiñán i els difunts.
Moment més lúcid: qualsevol dels parlaments de David Trueba.
Moment més surrealista: el gag de Muchachada.
Moment més agraït: les aparicions de Buenafuente, Eva Hache i Corbacho.
Moment més inesperat: les aparicions d'Antonia Sanjuan.
No hay comentarios:
Publicar un comentario