M'ha entristit la mort de Seymour Hoffman, i és que per a mi era el millor actor de la seva generació i li esperava un munt de grans interpretacions per a un futur proper, i no tan proper. És d'aquells actors als que els anys aporten més i més talent, més saviesa interpretativa i millors papers. En el seu cas en concret els límits eren incontrolables, perquè amb 46 anys ho havia guanyat pràcticament tot i tenia en el currículum algunes de les millors pel·lícules dels últims anys. Jo el vaig conèixer com a secundari de pel·lícules que amb el temps s'ha demostrat que eren el bo i millor del tan elogiat cinema independent nordamericà: "Boobbie nights", "Hapinness", "Magnolia", "El gran Levobsky", "Punch Drunk Love"... Més endavant vindria l'Òscar per "Capote" i altres incursions dins d'un cinema més minoritari en el que ell s'hi trobava com peix a l'aigua, com per exemple "La familia Savages", "Antes que el diablo sepa que has muerto", "Synecdoche, New York" i moltes d'altres. Això, però, no el va impedir estar a èxits com "La duda", "The master", "Los idus de marzo", "Moneyball" o "Los juegos del hambre". Crec que el seu tipus d'interpretació tenia quelcom de clàssic, i a la vegada de naturalista i modern. A vegades em semblava veure en alguna de les seves composicions la grandesa i dignitat d'un Tracy, la mirada canallesca d'un Cagney o l'astúcia d'un gat vell com Laughton. Era un dels grans, i la seva filmografia és suficientment llarga (55 pel·lícules en 23 anys) com per demostrar-ho abastament.
No hay comentarios:
Publicar un comentario