El gran mèrit, i també el gran parany, que té aquesta versió
fílmica de “Los Miserables” és que s’emmarca de ple en les més estrictes
exigències del gènere. En aquest sentit podem dir que no fa concessions,
sobretot perquè és honesta amb tota la
ingent quantitat de fans que el musical té per tot el món. He llegit aquests
dies coses bones i dolentes sobre el film, i el més curiós és que totes eren
igual d’apassionades. Aquesta no és una pel·lícula que passi desapercebuda;
s’estima o s’odia. El meu consell, però, és que es vagi a veure sense
prejudicis. Evidentment, no convencerà als que no s’han deixat convèncer mai
pels musicals… però crec que tampoc traeix les expectatives, ja que està feta
amb rigor, respecte i una “entrega” total per part dels que hi han intervingut.
I això es nota… no ho pot negar ningú.
S’ha criticat la direcció de Tom Hooper per la utilització
del primer pla i per moltes altres coses, però intentant ser el més objectiu
possible s’ha de reconèixer que la seva direcció és notable. El primer pla
(recurs utilitzat en molts altres musicals fílmics; no és un invent de Hooper)
ens acosta als personatges i ens deixa gaudir d’unes cançons que ho diuen tot.
No hem d’oblidar que “Los miserables” és un musical que quan es va estrenar
tenia una escenografia senzilla i no abusava dels grans trucs escenogràfics que
encanten a Broadway; es basava en la música, en l’emoció, en la historia que
explicava… També s’ha dit que Hooper no deixa veure el moment històric i que no
aprofundeix en tot el que aprofundia Victor Hugo a la novel·la… però és que,
senyors meus, no hem de ser tramposos. Hooper adapta el musical, que en el seu
moment ja va fer una adaptació més que acceptable d’un llibre enorme i molt
complex, argumentalment parlant.
D’altra banda, també s’ha de dir que la pel·lícula està
perfectament fotografiada i ambientada. Els moments corals emocionen igual que
al teatre, el trio dels enamorats està fet amb molt de gust, i alguns solos (el
primer de Jackman o el ja mític moment d’Anne Hataway) posen la pell de
gallina. També hi ha alguns detalls de direcció
que ens ajuden a comprendre més les relacions entre personatges més secundaris
(els revolucionaris, per exemple) o que senzillament ens aporten més cruesa i
verisme (la matança dels estudiants, el funeral del general, els molls
decadents on canten les prostitutes, etc.). S’ha dit que es notaven influències
de Demmy o del Von Trier de “Bailar en la oscuridad”. Jo afegiria “Oliver”
–musical amb el que té molts punts en comú- i fins i tot “West Side Story”, per
alguns solos en moviment que avancen cap a nosaltres, com si ens volguessin
venir a cantar al costat de la butaca.
No cal dir que els actors estan tots molt i molt bé (amb això potser també hi deu tenir alguna cosa a veure Hooper, igual que ja passava a "El discurso del rey"). Els
Thenardier de Sacha Baron Cohen i Helena Bonham Carter potser resulten massa paròdics, però Hataway, Seyfried, Redmayne i Barks estan esplèndids, per no dir Hugh Jackman, que a mi
em va semblar el rei de la funció. També s’ha de reconèixer l’esforç grandiós
que fa Russel Crowe, però en aquest cas reconec que he vist altres Javerts
(potser el meu personatge preferit del musical) més sinistres, més acomplexats,
més “pobres homes” que el que aquí podem veure.
Per últim, el que sí haig d’admetre és que en un determinat
moment hagués agraït un entreacte. La meva sensació és que la pel·lícula em
superava, i pensant-ho després més fredament és lògic que això passi. En el
teatre, el primer acte acaba amb un cor extraordinari que ve després de dos
cançons magnifiques, i el segon comença amb un engranatge de cançons per no
oblidar. Si ajuntem tots els temes, tenim una sobresaturació d’emocions que
esgota. Tot i així, no us deixeu espantar. “Los miserables” és tot un
espectacle, d’aquells que els americans qualifiquen de “bigger than life”.
3 comentarios:
Estic bastant d'acord en tot, especialment amb el comentaris sobre Russell Crowe i l'entreacte. Jo crec que s'ha de veure... I la veritat és que només pel "I dreamed a dream" de Anne Hathaway, ja val la pena. I no exagero.
Ah! I per cert, crec que el gran encert de Hooper ha estat filmar les cançons amb so en directe. Molts moments de la pel·lícula posen la pell de gallina gràcies a això.
Buscar l'emoció, i sobretot la veritat, és el màxim que busquem els actors... Això en els musicals té un plus especial, ja que l'espectador ha de fer un esforç per acceptar la convenció del cant i d'altres... Sigui com sigui, el que fa el "criticat" Hooper és el més intel·ligent que es podia fer donades les circumstàncies...
Publicar un comentario