One day more, please

El gran mèrit, i també el gran parany, que té aquesta versió fílmica de “Los Miserables” és que s’emmarca de ple en les més estrictes exigències del gènere. En aquest sentit podem dir que no fa concessions, sobretot perquè  és honesta amb tota la ingent quantitat de fans que el musical té per tot el món. He llegit aquests dies coses bones i dolentes sobre el film, i el més curiós és que totes eren igual d’apassionades. Aquesta no és una pel·lícula que passi desapercebuda; s’estima o s’odia. El meu consell, però, és que es vagi a veure sense prejudicis. Evidentment, no convencerà als que no s’han deixat convèncer mai pels musicals… però crec que tampoc traeix les expectatives, ja que està feta amb rigor, respecte i una “entrega” total per part dels que hi han intervingut. I això es nota… no ho pot negar ningú.

S’ha criticat la direcció de Tom Hooper per la utilització del primer pla i per moltes altres coses, però intentant ser el més objectiu possible s’ha de reconèixer que la seva direcció és notable. El primer pla (recurs utilitzat en molts altres musicals fílmics; no és un invent de Hooper) ens acosta als personatges i ens deixa gaudir d’unes cançons que ho diuen tot. No hem d’oblidar que “Los miserables” és un musical que quan es va estrenar tenia una escenografia senzilla i no abusava dels grans trucs escenogràfics que encanten a Broadway; es basava en la música, en l’emoció, en la historia que explicava… També s’ha dit que Hooper no deixa veure el moment històric i que no aprofundeix en tot el que aprofundia Victor Hugo a la novel·la… però és que, senyors meus, no hem de ser tramposos. Hooper adapta el musical, que en el seu moment ja va fer una adaptació més que acceptable d’un llibre enorme i molt complex, argumentalment parlant. 

D’altra banda, també s’ha de dir que la pel·lícula està perfectament fotografiada i ambientada. Els moments corals emocionen igual que al teatre, el trio dels enamorats està fet amb molt de gust, i alguns solos (el primer de Jackman o el ja mític moment d’Anne Hataway) posen la pell de gallina.  També hi ha alguns detalls de direcció que ens ajuden a comprendre més les relacions entre personatges més secundaris (els revolucionaris, per exemple) o que senzillament ens aporten més cruesa i verisme (la matança dels estudiants, el funeral del general, els molls decadents on canten les prostitutes, etc.). S’ha dit que es notaven influències de Demmy o del Von Trier de “Bailar en la oscuridad”. Jo afegiria “Oliver” –musical amb el que té molts punts en comú- i fins i tot “West Side Story”, per alguns solos en moviment que avancen cap a nosaltres, com si ens volguessin venir a cantar al costat de la butaca.

No cal dir que els actors estan tots molt i molt bé (amb això potser també hi deu tenir alguna cosa a veure Hooper, igual que ja passava a "El discurso del rey"). Els Thenardier de Sacha Baron Cohen i Helena Bonham Carter potser resulten massa paròdics, però Hataway, Seyfried, Redmayne i Barks estan esplèndids, per no dir Hugh Jackman, que a mi em va semblar el rei de la funció. També s’ha de reconèixer l’esforç grandiós que fa Russel Crowe, però en aquest cas reconec que he vist altres Javerts (potser el meu personatge preferit del musical) més sinistres, més acomplexats, més “pobres homes” que el que aquí podem veure.

Per últim, el que sí haig d’admetre és que en un determinat moment hagués agraït un entreacte. La meva sensació és que la pel·lícula em superava, i pensant-ho després més fredament és lògic que això passi. En el teatre, el primer acte acaba amb un cor extraordinari que ve després de dos cançons magnifiques, i el segon comença amb un engranatge de cançons per no oblidar. Si ajuntem tots els temes, tenim una sobresaturació d’emocions que esgota. Tot i així, no us deixeu espantar. “Los miserables” és tot un espectacle, d’aquells que els americans qualifiquen de “bigger than life”.