Clàssics a revisar (I)

Avui comencem una secció nova, i per a mi molt instructiva, ja que m'obligarà a veure i/o reveure pel·lícules clàssiques del cinema. Algunes seran obres mestres, d'altres no. Però totes seran pel·lícules que conserven alguna particularitat que les va fer especials en el seu moment... o bé que les converteix ara en un referent, un exemple o una petita inspiració. Films avançats a la seva època o simplement oblidats, eclipsats per un altre tipus de cinema que estava "més de moda" o bé nascuts a l'ombra d'alguna cinta més exitosa. Tot i així, hi haurà lloc per obres mestres absolutes que repasso perquè mai les havia vist o perquè les tenia oblidades, amb records d'infància o adol·lescència que les enterbolien i no els hi feien justícia.

Per començar volia oferir-vos quatre pel·lícules de terror, tot i que no sempre la cosa anirà per gèneres. Avui, però, recupero títols que he anat veient els últims mesos. Títols que no coneixia o que coneixia realment poc. Aquí teniu un breu comentari de cadascun, juntament amb una fitxa mínima. Espero que us entri curiositat per alguna d'elles.

"EL LADRÓN DE CADÁVERES" (The body snatcher), de Robert Wise. Intèrprets: Boris Karloff, Henry Daniell, Edith Atwater, Russel Wade i Bela Lusogi. EUA (1945).

Aquest és un clàssic del terror no massa conegut en el nostre país, tot i estar basat en un conte de Robert L. Stevenson i reunir a dos dels grans actors del gènere, com són Boris Karloff i Bela Lugosi. És cert que el primer té un paper més important que el segon, i també és cert que fa una de les interpretacions més inquietants de la seva carrera... i sense maquillatge! D'altra banda, no cal oblidar que és una pel·lícula de serie B, on el director Robert Wise es va moure com peix a l'aigua durant els primers anys de la seva extensa carrera ("La maldición de la mujer pantera", "Nacido para matar", "La casa de la colina", "Ultimatum a la tierra"). I és que Wise, avui una mica oblidat, és un dels directors més versàtils de la seva època: comença essent el muntador de "Ciudadano Kane", passa amb comoditat per gèneres com el western, el cinema negre, el terror, la ciència ficció... i el musical, on donarà algunes joies importantíssimes ("Sonrisas y lágrimas" i "West Side Story"), i sobretot és un narrador excepcional i no pas un artesà, com molts han volgut catalogar-lo. Pel que fa a "The body snatcher" destaca el clima enrarit i tèrbol que es crea amb molt poca cosa, ja que és una pel·lícula feta amb pocs diners. Atenció a la noia que canta, a les escenes dels crims i a la persecució final

 

 

"SUSPENSE" (The innocents), de Jack Clayton. Intèrprets: Deborah Kerr, Michael Redgrave, Peter Wyngarde i Megs Jenkins. Gran Bretanya (1961)

Tenim aquí una nova adaptació literària, concretament de la novel·la "The turn of the screw", de Henry James. Sense cap mena de dubte, aquesta versió de Jack Clayton és la millor amb diferència, ja que estem parlant d'una pel·lícula en majúscules, amb moltes incògnites i amb un clina encara més enrarit que el que comentàvem per "The body snatcher". Clayton no va voler fer una pel·lícula de fantasmes, ni tampoc crec que James ho pretengués a la novel·la. Estem més aviat davant d'una pel·lícula que parla de la mentida, de la hipocresia, dels desitjos reprimits, de la visió particular que cadascú -segons el seu estat mental- pot tenir d'una mateixa situació. A més, el film no jutja ni explica mai quina és la veritat, sinó que més aviat ens brinda un final ambigu que obre més interrogants que no pas en tanca. No cal dir que Deborah Kerr està esplèndia, sobèrbia, com era de costum en aquesta actriu britànica que amb els anys ha quedat com una de les millors i més intel·ligents (a jutjar per la seva carrera) del seu país i de la seva època.

 

"CANCIÓN DE CUNA POR UN CADÁVER" (Hush... hush, sweet Charlotte), de Robert Aldrich. Intèrprets: Bette Davis, Olivia de Havilland, Joseph Cotten, Agnes Moorehead, Mary Astor, George Kennedy, Victor Buono i Bruce Dern. EUA (1964)

La pel·lícula es basa en una història curta de Henry Farrell, però el seu origen, curiosament, es troba en una altra pel·lícula de Robert Aldrich, "Qué fue de Baby Jane". L'èxit d'aquest film en el 1962 va ser tan sorprenent que va impulsar que sorgís aquesta pel·lícula i d'altres ("El caso de Lucy Harbin", "Jugando con la muerte", "Su propia víctima", "The anniversary", "Bersek, el circo de la muerte"), on es repetia la fórmula d'unir a grans noms del Hollywood clàssic a arguments terrorífics i passats de rosca. Per a aquesta cinta s'havia comptat amb la mateixa parella protagonista, Bette Davis i Joan Crawford, però aquesta última va abandonar a mig rodatge i es va haver de recórrer a la gran Olivia de Havilland, que apareix guapíssima malgrat ser ja una actriu madura. La pel·lícula va aconseguir 7 nominacions a l'Òscar (dues més que Baby Jane, tot i que la única actriu nominada va ser Agnes Moorehead) i un èxit comercial similar, però actualment no gaudeix del mateix prestigi. Podríem dir que la història té massa punts en comú amb Baby Jane i abusa de clixés i tòpics avui ja massa vistos. Tot i així, està impecablement realitzada i fotografiada, i té escenes que resulten força inquietants.

"LOS NIÑOS DEL BRASIL" (The boys from Brazil), de Franklyn J. Schaffner. Intèrprets: Laurence Olivier, Gregory Peck, James Mason, Lili Palmer, Uta Hagen, Steve Guttenberg, Rosemary Harris, Denholm Elliot i Bruno Ganz. Gran Bretanya/EUA (1978)

La novel·la d'Ira Levin va servir de base per a aquest clàssic del terror dels anys setanta. En aquest sentit, és cert que el look i l'estil de gravació són força "setenters", amb els seus zooms, la seva poc acurada direcció artística i una certa aparença de documental, propiciada sobretot per la fotografia i un estil de filmació més proper a la televisió que al format cinematogràfic. Sigui com sigui, aquesta també és una pel·lícula que va despertar interès i que va sorgir gràcies a un altre gran èxit produït dos anys abans, "La profecía", de Richard Donner. Repeteix Gregory Peck en el repartiment, però també cal dir que si a la primera estava molt adequat aquí sobreactua en excés i acaba creant una mena de monstre còmic... que no és pas el que deuria ser l'enigmàtic Josef Menguele. El que sí aprofita l'ocasió és Olivier, que està esplèndid com el caçador de nazis Ezra Lieberman, fet que el va fer ser finalista a l'Òscar i a molts altres premis de l'any. La pel·lícula té moments molt inquietants, i els nens clonats amb els ulls d'un blau molt intens encara són avui un punt de referència dins del gènere. Atenció al duel final, que va fer que molta gent tingués pànic als dobermans. I amb raó!