Petit tast cinèfil (XVI)

El comentari d'avui és sobre tres pel·lícules que no tenen res a veure entre si, però que mantenen en comú una qualitat alta, un èxit ben merescut i sobretot tres grans directors, amb idees i intencions ben clares. Comentarem des del tercer lliurament de la nova franquícia Bond fins a un film intimista i intel·ligent de François Ozon, passant per aquest allau d'imatges impactants i bellíssimes que és el nou artefacte del senyor Ang Lee. Totes tres, recomanadíssimes.

LA VIDA DE PI, d'Ang Lee. Ang Lee és dels poquíssims directors actuals capaç de fer amb cada pel·lícula una proposta molt diferent a l'anterior, quasi diametralment oposada: "El banquete de bodas", "La tormenta de hielo", "Sentido y sensibilidad", "Tigre y dragón", "Hulk", "Brokeback Mountain", "Deseo Peligro", etc. Al Hollywood clàssic s'estilava molt més, però en aquella època se'ls hi deia "artesans"... i crec que Lee és molt més que un artesà, és un "autor" que es posa sempre al servei de la història i que té per característica fonamental l'elegància i el mestratge de saber explicar molt bé les coses. "La vida de Pi" no és cap excepció. És un dels films més bells dels últims anys, estèticament parlant, però també és una pel·lícula-moral (molt difícil de veure en un temps on ningú explica "contes" sinó històries terribles o instrascendents) que tot i així no carrega les tintes. No dóna lliçons, però cadascú en pot extreure alguna... encara que siguin molt diferents, igual que les pel·lícules d'Ang Lee.

DANS LA MAISON, de François Ozon. Fa anys que Ozon ha deixat de ser l'enfant terrible del cinema francès per convertir-se en un dels seus cineastes més treballadors i regulars. Potser no escandalitza com abans, si és que algun cop ho va fer, ni té l'èxit generalitzat d'alguna de les seves primeres pel·lícules ("Ocho mujeres"), però no es pot negar que en tots els seus films hi deixa una empremta pròpia i personal. Potser un dels adjectius que millor defineixen aquest darrer experiment del cineasta francès és "intel·ligent", perquè intel·ligent és l'adaptació de l'obra teatral de Juan Mayorga al cinema, intel·ligent és la direcció d'actors i intel·ligent és l'ús de càmara, muntatge i  altres recursos cinematogràfics, que fan d'aquesta cinta molt més que una petita peça de cambra amb tocs de Woody Allen i Alfred Hitchcock. La darrera guanyadora del premi Donostia a San Sebastián ens ofereix també un exercici metacinematogràfic molt interessant, on el fet de crear històries és desgranat fins a les últimes conseqüències i on el jocs de miralls acaba aconseguint que l'espectador entri de ple en el joc de la mentida... o era de la veritat?

SKYFALL, de Sam Mendes. Tot i que no estaríem parlant del cas de Lee, sí que podem dir que Mendes també s'adapta a històries molt diverses i que quasi sempre en surt airòs. A la televisió anglesa i també al teatre ha estat un dels grans renovadors del musical, però en el cinema ha destacat per ser autor de grans drames, alguns dels quals estan entre el més destacat d'aquest principi de segle ("American Beauty", "Camino a la perdición", "Revolutionary Road"). Ara, però, se li ha encarregat un film de pura acció, com és tota franquícia de la sèrie Bond. Lluny d'ajustar-se a les directrius més clàssiques del gènere (sí, podríem dir que després de 50 anys gairebé tota la saga ha esdevingut un subgènere en si mateixa), Mendes ha fet una pel·lícula diferent... en la que hi caben tant els homenatges de sempre com algunes premises totalment noves i un tram final inesperat i molt poc "bondià". Ajuda't pels productors i pel nou Bond, el senyor Craig, que ja han demostrat tenir moltes ganes de donar un gir a tot plegat, Mendes construeix una pel·lícula entretinguda i eficaç. Atenció a Bardem, un dels millors dolents... ja no de la saga Bond, sinó de tot el cinema d'acció recent (això sí, per ser justos hauria de donar part del sou a Hopkins i al difunt Ledger).