Dos grecs i una cubana

El juny i juliol són per a mi sinònim de vacances i platja (com per gairebé a tothom) però també de teatre. Arriba el Grec, els teatres s'acomiaden amb tot l'arsenal i a tot arreu trobem ofertes culturals, ja sigui en centres cívics, museus i/o festes a l'aire lliure. No sé si això durarà gaire, ja que la crisi i la pujada de l'IVA es carregaran moltes i moltes coses, però de moment encara ho podem disfrutar. I tal com dic últimament millor que visquem el dia a dia, perquè el futur ja l'han decidit uns quants per nosaltres... i només ens queda el dret a protestar de tant en tant (jo ho faig sovint pel blog i pel facebook i penso fer-ho quan arribin les moltíssimes manifestacions que ens esperen durant la propera tardor). Però ara gaudim del teatre. Aquí teniu tres bons exemples, molt diferents entre sí, que encara podreu disfrutar si correu una mica.

"EL PRINCIPI D'ARQUÍMEDES", de Josep Maria Miró. El principi de tot bon espectacle és per a mi una història que s'aguanti, que m'interessi. Després s'hi afegeix tot lo altre: actors competents, direcció encertada, escenografia i ambientació adeaquades, etc. La última de l'autor i director Josep Maria Miró ho té tot, i la cosa no era pas fàcil perquè jugar amb temes delicats (en aquest cas la pederastria) sempre obliga a saltar tòpic i esculls diversos. El resultat és brillant, de lo milloret d'aquesta edició del Grec, tot i que l'escena final pot resultar un pèl passada en relació al to general de l'obra (la dramaturgia a vegades té aquestes coses). Brillant la interpretació dels quatre intèrprets, en especial la de Roser Batalla com la directora de la piscina on passen els fets.

"EL GRAN TEATRO DEL MUNDO", de Calderón de la Barca. Calixte Bieito i Carles Santos han tornat a unir-se després d'un temps (crec que la última vegada va ser amb el "Tirant lo blanc") però per a mi els resultats no han estat tan brillants com em pensava. Em deia una persona molt propera que havíem vist "teatre antic", i no ho deia pas pel text de Calderón sinó per aquest estil Bieito que fa uns anys pintava tan modern i que ara ens sembla passat de moda (i odio parlar de modes, ho sé) per la quantitat de vegades que hem vist jugar els mateixos recursos. No em sembla encertada tampoc l'adaptació d'aquesta peça, que per altra banda és quasi irrepresentable... Penso que jugar amb l'abstracció no beneficia actualment a un text al·legòric com aquest, i penso també que acostar-lo a la realitat actual que vivim hagués pogut generar una empatia més gran amb el públic. Sigui com sigui, hi ha moments de gran bellesa plàstica, com ara el naixement de les figures humanes o tots els enlairaments i descendiments de la instal·lació tubular. 

"CAMPANADES DE BODA", de La Cubana. És aquest un espectacle que no enganya a ningú, que no defrauda i que entreté com el que més. Comença amb una primera part vodevilesca i a la italiana (cosa sorprenent per tractar-se d'un grup que ha fet de la participació la seva arma més potent), però acaba amb un allau de troballes i sorpreses molt mesurat, quasi catàrtic. La veritat és que cal reconèixer l'ofici de Jordi Milán, que domina a la perfecció els ritmes de la comèdia, el degoteig de personatges, d'informació i de trames. Quan ningú ja s'ho esperava apareix La Cubana autèntica, la de sempre, i s'agreix moltíssim comprovar que el grup segueix insistint en determinades coses. Potser en un altre moment o si es tractés d'un altre grup podríem criticar-ho, però en aquest cas mereix la pena veure que segueixen abordant (contra tempestats, crisis i demés) un estil que els fa inconfusibles. Esperem que no mori mai, i que el pessimisme que deixa entreveure el programa de mà sigui només això... un presagi pessimista, equivocat.