Petit tast cinèfil (XIII)

Avui parlaré de tres pel·lícules que no podrien ser més diferents entre si. Tres pel·lícules que han tingut, o tindran, una vida comercial molt diversa... En aquest sentit només cal dir que alguna d'elles ja només la podeu recuperar en DVD... perquè o bé fa temps que es va estrenar, o bé va tenir una carrera efímera i fugaç. En tot cas, les tres són força recomanables.

"SOMBRAS TENEBROSAS", de Tim Burton. Tot i que deveu haver llegit o escoltat crítiques molt enfrontades de l'últim film de Burton-Depp, en aquest blog només hi trobareu elogis. S'ha dit que Burton es repeteix, que es perd en una estètica i en un món que ell mateix va crear, que ja no és el que era, que no diverteix com abans, que es parodia, etc. El cert és que a molts directors els hi agradaria tenir un estil i una idea del que volen tan clara i definida com la que té aquest director nordamericà. I si "burtonitza" tot el que fa, tal com deia algun crític, és perquè pot fer-ho i perquè sap fer-ho com ningú. "Sombras tenebrosas" és divertida, cruel, nostàlgica, enginyosa i molt, molt "burtoniana". Depp està fantàstic, i la direcció artística és, com sempre, insuperable. La pel·lícula traspua màgia per tot arreu i està cuidada al mínim detall, tant de guió com de planificació o ambientació. Eva Green i Michelle Pfeiffer donen rèpliques d'altura, i Helena Bonham-Carter dóna peu a una segona part, que segurament no arribarà mai. D'acord, no és una pel·lícula transcendent i potser no guarda l'esperit de la sèrie en la que es basa, però és un entreteniment de primer ordre. Disfrutable al 100%.

 

 

"EXTRATERRESTRE", de Nacho Vigalondo. La van vendre com una de les pel·lícules espanyoles de l'any, i fins i tot algun productor pensava ingenuament fer-se d'or amb l'humor fresc i despreocupat de Carlos Areces i la bellesa de Michelle Jenner. Quan vaig veure la campanya publicitària vaig pensar que Vigalondo s'havia venut, havia canviat d'estil o bé havia aconseguit un d'aquells estranys èxits que succeeixen de tant en tant. Finalment, però, vaig descobrir que el director seguia fidel al seu estil peculiar, i molt necessari. D'altra banda, també vaig comprovar com la pel·lícula s'enfonsava a la taquilla i fins i tot vaig escoltar comentaris "insultants" a la sortida del cinema. Què esperaven? La cinta és enginyosa, còmica... i "extraterrestre". L'estil de l'autor de "Los cronocrímenes" (cinta a reivindicar i descobrir) no pot agradar a un públic majoritari... però està clar que no pot deixar d'existir. La visió de Vigalondo és absolutament indispensable en l'actual panorama cinematogràfic espanyol.

"NADER Y SIMIN. UNA SEPARACIÓN", d'Asghar Farhadi. La darrera guanyadora de l'Òscar a la millor pel·lícula estrangera és possiblement una de les millors cintes del 2011. La forma com tracta un tema tan delicat i l'habilitat que mostra el guió per no resultar partidista són realment excepcionals. D'altra banda, les interpretacions són d'una veritat esfereïdora, d'aquelles que apareixen molt de tant en tant i que ens fan posar davant de la pantalla com si realment estiguéssim presenciant un tros de vida. Tot i venir d'una cinematografia poc coneguda, no perdeu la ocasió de recupar-la; "Nader i Simin" és cinema d'altura, amb majúscules i molts signes d'admiració. No sé molt bé per què, però veient-la em va venir al cap "4 meses, 3 semanas y 2 días", palma d'or el 2007 i una altra magnífica pel·lícula. Tracten temes diferents, però hi noto una sensibilitat comuna i una mateixa manera -molt elegant, per cert- d'encarar la crítica a tot un sistema social i polític que ofega a tothom qui troba pel mig, ja sigui a l'Iran o a Rumania.