Ens hauríem d'haver quedat a casa... tantes vegades

Un teatre amb quatre focus (quan dic quatre són quatre), avaries tècniques vàries, un equip de so deplorable, un espai inadequat, un escenari minúscul, un camerino encara més petit, un empresari teatral que desconeix TOT del teatre, temps limitadíssim per muntar i assajar, pressió del que actua darrera teu, incompetència del cap de sala... que també és el que fa de barman i de taquiller i de tècnic i de... Tot això pot semblar exagerat si ho expliquem en una reunió d'amics ("com que és actor, sempre hi fica quatre cullarades més") però des d'aquí puc assegurar que és autèntic, i que a vegades es pot donar tot junt... i amb algun afegit més. D'això va precisament "Ens hauríem d'haver quedat a casa", que no amaga en cap moment els referents ni dissimula les seves fonts. Vaja, que tot i trobar-nos a la Sala Muntaner, on l'obra es pot veure fins el 17 de juny, fent una mica d'esforç ens podríem imaginar enmig d'altres sales barcelonines. Si l'aneu a veure comprovareu fins i tot que l'escenografia ens reporta de seguida a un teatret molt i molt conegut, que a sobre va ser on la companyia va tenir els seus inicis.

 

 

  

L'obra de Llàtzer Garcia parla de les peripècies de quatre desgraciats als que els hi agrada això del teatre, però que no tenen la sort del seu costat. Els hi pot més la passió, la il·lusió i l'empenta que demostren davant de qualsevol traba que no pas el realisme de la situació. Tal com diu el títol, a vegades seria molt millor haver-se quedat a casa... però com es pot fer entendre aquesta premissa a algú que no pensa amb el cap sinó amb el cor... o des del'orgull, la vanitat i l'egocentrisme que a cops també marca a molta gent de la professió. I és que tal com ens vol explicar l'autor, els entrebancs no vénen només de fora sinó que s'acompanyen amb tot l'historial intern dels que participen en l'espectacle: el que sempre arriba tard, la dèspota que no accepta cap opinió de ningú, el plasta que persegueix a la guapa de torn, la depressiva que fa pagar-ho a tothom a base d'excentricitats, l'insegur que no s'atreveix a més, etc.

Tot i que en determinats moments es troba a faltar una mica més de mala llet, l'obra em sembla un bon retrat d'un grup de gent -en el que m'incloc- que funciona a partir de la precarietat teatral per poder mostrar les seves creacions. Som molts i molt variats, però tenim moltes coses en comú... sobretot pel que fa a espais i problemes. Els que pugueu sentir-vos identificats amb tot plegat, aneu corrents a la Muntaner, i els que no... també us la recomano. Us divertireu igual que ho vaig fer jo, tot i que de vegades costa admetre que m'hauria hagut de quedar a casa en moltes, moltes ocasions.