PETER FALK (1927 - 2011)

Hi ha actors que tenen la sort, o la pega, de triomfar de forma majúscula a la televisió, a risc de que les seves carreres cinematogràfiques (en algun cas, de prestigi) quedin pràcticament oblidades. Peter Falk en va ser el cas més paradigmàtic, ja que va estar 35 anys lligat al personatge de l'inspector Colombo, tot i haver estat nominat dues vegades a l'Òscar com a actor secundari. De totes maneres, no ha estat pas l'únic cas ja que el mateix els hi va passar a actrius de gran prestigi com Jany Wyman (Falcon Crest) o Anne Baxter (Hotel), o de més limitades com Angie Dickinson (La mujer policia), Barbara Bel Gedes (Dallas), Joan Collins (Dinastía) o Candice Bergen (Murphy Brown). En el cas dels actors els hi va tocar a grans secundaris, com ara Karl Malden (Las calles de San Francisco), Raymond Burr (Perry Mason) o Larry Hagman (Dallas)... i encara avui segueix passant a molts actors que d'aquí a un temps alguns recordaran més per la televisió que pels seus mèrits en el cinema: Kiefer Sutherland (24), Charlie Sheen (Dos hombres y medio), William Baldwin (30 Rock), Kyra Sedgwick (The closer), Glen Close (Damage), Patricia Arquette (Medium) i molts d'altres.

Però tornant a Peter Falk, val a dir que el seu prestigi i la seva qualitat van anar una mica més enllà del famós detectiu amb gavardina. Just al començar la seva carrera, a principis de la dècada dels seixanta, va aconseguir pels seus dos films les seves primeres i úniques candidatures a l’Òscar. La primera va ser per “El sindicato del crimen” i la segona per “Un gángster para un milagro”, de Frank Capra. Gràcies a això va aconseguir certa notorietat i es va convertir en un secundari de luxe que encaixava molt bé en papers de mafiós o detectiu, però tant en registre seriós com en registre còmic. D’aquesta manera van arribar pel·lícules com “Cuatro gángsters de Chicago”, “La carrera del siglo” o “Un cadàver a los postres”, tot i que el seu gust per un cinema més d’autor i independent va fer que col·laborés en més d’una ocasió amb dos directors de gran personalitat: John Cassavetes (“Maridos” i “Una mujer bajo la influencia”) o Wim Wenders (“Cielo sobre Berlín” i “Tan lejos, tan cerca”). Ja cap al final de la seva carrera vindrien films menys destacats... tot i que cal recordar-lo com l’avi que explica el conte de “La princesa prometida”, una pel·lícula de la que encara avui tothom en guarda un bon record.