En els últims 8 dies he vist tres propostes de tres creadors en majúscula. El Grec ha començat i se m'han concentrat les cites, ja fossin de dansa, òpera (teatralitzada) o teatre d'estil més clàssic. Cesc Gelabert, Peter Brook i Georges Lauvadant n'han estat els culpables. Aquí van les meves impressions.
El dia abans del començament del Grec em van caure a les mans dues entrades per anar a veure l'assaig general de l'espectacle "La muntanya al teu voltant", que ha estat l'encarregat d'inaugurar aquesta edició. Tenia poques hores de marge però em vaig organitzar i vaig tenir la gran sort de veure un espectacle que no esperava, i que em va sorprendre... i en algun moment fins i tot emocionar. La gran culpa d'aquesta emoció la té un quart creador que no he anomenat i que es diu Carles Santos, compositor de la música que Gelabert ha utilitzat per muntar les seves magnífiques coreografies de desestructuració sardanística. Tot plegat, un espectacle preciós, i delicat, que convido a que veieu si és que es torna a repetir. Tant de bo que sigui així!
Uns dies després tocava el torn a Peter Brook i la seva visió de "La flauta màgica". En aquest cas les entrades eren comprades amb molts de temps, ja que sempre que Brook apareix per casa nostra hi ha bufetades per anar-lo a veure. Jo haig de reconèixer que no havia vist mai cap muntatge seu en directe, i el cert és que va semblar d'una gran delicadesa... però potser no del tot adequat a l'empresa a la que s'enfrontava. Crec que l'òpera de Mozart té precisament unes característiques que ell ha obviat, creant més aviat una peça de certa trascendència i pes (minimalista, això sí), i no tant aquell divertiment que el compositor austríac va fer per ser representat per al poble i entre el poble.
El tercer en discòrdia ha estat el sempre polèmic Lauvadant, que sembla no trobar o recuperar els encerts que "suposadament" havia tingut en el seus país d'origen. Ara ja fa molt de temps que està afincat entre nosaltres, i podríem dir que el TNC és ja com la seva segona casa. En aquest cas s'enfrontava amb un clàssic francès, "El misantrop", i és just dir que no és un mal muntatge i que la direcció té encerts brillants -la combinació de tradició i modernitat, la utilització de l'espai escènic...- tot i que les interpretacions semblen massa encorsetades i el to de comèdia sembla haver fugit per algun racó de l'escenari que desconec. En aquest sentit, encara em pregunto què és el que va fer Rosa Novell amb el seu personatge. No ho puc ni criticar perquè el cert és que no ho entenc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario