PRIDE (que vol dir orgull en anglès)

Estic orgullós de ser gai? No ho sé... Ho estic de ser home? Ho està el meu veí de ser heterosexual? Tampoc ho sé. Hi ha preguntes que costa respondre. Em sento integrat o representat pel col·lectiu homosexual? Home... què voleu que us digui... Un col·lectiu, com la pròpia paraula indica, és un grup de gent que té o fa alguna cosa en comú. Però “una cosa” és suficient per  sentir-se integrat o representat en un grup que pot arribar a ser tan heterogeni? Són les preguntes de sempre. Les preguntes que em faig quan aterro en una discoteca gai o quan veig les desfilades del Pride...

Al final penso que més que un col·lectiu som un grup de petits col·lectius que tenen en comú una determinada preferència sexual i lluiten per aconseguir uns drets. Dit això, no m’identifico pas gaire amb molta de la gent que veig desfilar davant meu. No perquè hi tingui res en contra (al contrari) sinó perquè en alguns casos no tinc el cos adequat, la joventut desitjada, la ploma suficient o el pes i el pèl corporal necessaris (en el cas dels “bears”). Jo més aviat estaria en el departament de gais “gafapastas” amb posat pseudo-intel·lectual i ganes de passar el més desapercebut possible. També n’hi ha un bon grapat d’aquests, però el cert és que són molt menys vistosos...

Tot això em fa pensar que a la vida cadascú té el seu lloc, sigui en un ambient o en un altre (jo, en realitat, ocupo en l’ambient gai un lloc similar al que ocupava en l’ambient heterosexual). I aquest lloc que a cadascú li toca en sort , o bé aconsegueix amb esforç i voluntat, pot fer-te sentir orgullós o no... Però l’orgull no és una virtut massa arrelada en mi, i només puc entendre-la quan va lligada al concepte de transparència i visibilitat reals. Una visibilitat que no s’ha de cenyir a les parets d’un local d’ambient, als carrers del Gay Eixample o als límits d’una festa anual, sinó que s’ha d’estendre a la vida quotidiana i de forma permanent. Si d’una cosa puc estar orgullós és de tenir, des de fa anys, l’armari sempre obert. Un armari discret, però obert.

D’altra banda, val a dir que el Pride ha crescut espectacularment a Barcelona en només tres anys. Recordo que fa no massa temps no es deia ni Pride, i la única cosa que fèiem era celebrar el Dia de l’Orgull Gay el dia que tocava (28 de juny) amb una manifestació d’uns pocs centenars de persones, la desplegada de bandera a la plaça Sant Jaume i un ball a la plaça de la Mercè... i més endavant a la plaça Universitat. Ara, en canvi, l’actuació la fa Fangoria o similar, els actes duren una setmana, els assistents a la desfilada es conten per milers i tots els negocis relacionats amb l’ambient intenten promocionar-se tant com poden. La veritat és que la visibilitat s’ha multiplicat per 10... encara que hagi estat a base de talonari, marqueting i promoció. 

Sigui com sigui, donava gust veure el diumenge una avinguda Maria Cristina plena a vessar. No sé si estic orgullós o no de mi, de l’ambient i de tot plegat... però sí estic feliç de veure que d’una manera o una altra sortim al carrer tots junts un cop a l’any i protestem pel que no ens agrada. Segurament en els propers anys tindrem encara més i més motius per sortir i plantar cara.

NOTA D’ÚLTIMA HORA: El ple de l’Ajuntament de Badalona va decidir ja fa dies que avui lluiria en el seu balcó la bandera gai. Avui, però, em diuen que la bandera no s’ha penjat. I és que fa cosa d’uns quinze dies el PP més radical es feia amb l’alcaldia de la ciutat. Comencem malament. Corren mals auguris. Sembla que algú ens vol arrencar les plomes...