La Villarroel segueix amb la seva programació particular, apostant per autors contemporanis, directors més o menys novells i temes actuals, expresats gairebé sempre amb interpretacions desinvoltes, fresques i gens convencionals ni acadèmiques. Hem pogut veure en els darrers anys obres escrites i dirigides (o bé només escrites, o bé només dirigides) per Carol López, hem vist vàries creacions de Daulte o Jordi Casanovas o Albert Espinosa, hem gaudit de "La función por hacer" (triumfadora dels Max i exemple d'aquest nou tipus de teatre... gairebé a l'argentina), etc, etc, etc. I ara tenim un dels espectacles de més èxit del Grec 2010, "Coses que dèiem avui", del nord-americà Neil LaBute. Una peça imprescindible produïda per la Sala Beckett.
Aquest espectacle, dirigit molt hàbilment per Julio Manrique, és la segona incursió d'aquest actor-director en l'univers de Neil LaBute després de "La forma de les coses". I es pot dir que el director català li té la mesura presa a aquest autor i director cinematogràfic. Per començar, val a dir que "Coses que dèim avui" aposta per una disposició escenogràfica arriscada i aparentment incòmoda, tot i que Manrique li treu un partit que juga al seu favor i que acaba donant a les tres escenes de l'obra una aparença de pla seqüència... o de quadre d'Edward Hooper.
L'altre gran encert de Manrique és la direcció dels actors. Com sempre, aposta per gent del seu equip i l'encerta de ple. Cristina Genebat, Mireia Aixalà o el magnífic Oriol Guinart ofereixen grans interpretacions, acompanyats per Xavier Ricart i Ernest Villegas (ambdós magnífics) i també Norbert Martínez o Andrew Tarbet. Excepte en algun monòleg aïllat, cal dir que la interpretació traspua veritat, credibilitat. Marca de la casa que esperem que no es perdi en cap muntatge posterior.
L'últim gran encert, però, no cal atribuir-lo a Manrique, sinó a LaBute. I és que el text és d'una senzillesa aparent, però d'una gran eficàcia i transfons. Feia anys que a l'encendre's les llums de la sala no veia a la gent comentant, durant minuts, el que acabava de veure. Hi ha personatges, situacions i fins i tot frases que costen d'oblidar. En la millor tradició del teatre nord-americà (o anglosaxó), LaBute sap sorprendre, i crear espectacle encara que sigui amb elements molt petits, quasi invisibles.
No hay comentarios:
Publicar un comentario