RESSACA POST-GOYA. La gala catalana

A aquestes alçades ja no cal dir que "Pa negre" va arrasar en els Goya, i que aquests -per un cop a la vida- van parlar clar i català. A aquestes alçades tampoc cal dir que Bardem és l'actor més premiat de tota la història dels Goya (5 estatuetes) seguit de Verónica Forqué i Carmen Maura (4 cadascuna). I per últim, tampoc és cap novetat que Álex de la Iglesia va sortir derrotat, però amb el cap ben alt, sobretot després de dir que el futur està a Internet i que el què cal és mirar d'adaptar-se als nous temps. Tot una declaració de principis... i una mostra de sentit comú.

Tothom s'ha sorprès de que "Pa negre" fos la vencedora d'aquesta edició. La veritat és que qui hagi vist la pel·lícula entendrà que la majoria dels premis guanyats eren merescuts. A més, Villaronga ja es mereixia aquest reconeixement, ja que el seu univers és únic i necessari dins del cinema espanyol, i una de les seves primeres pel·lícules (l'obscura i tèrbola "Tras el cristal") ja forma part de la història cinèfila d'aquest país.

Pel que fa a la gala en si, haig de reconèixer que em vaig avorrir més que l'any passat. En Buenafuene va estar poc més que correcte, i només li recordo un moment brillant: va ser al començament, quan després de despenjar-se de dalt de l'escenari del Teatro Real va dir alguna cosa així com "Esto ha sido una descarga legal". Jo crec que si aquest hagués estat l'únic comentari seu sobre la polèmica de la nit ja n'hi hauria hagut prou, perquè era simple, breu i contundent. En canvi, no ho van ser gens (ni de breus ni de contundents) algunes ocurrències sense gràcia, com allò del micro cantarí (realment patètic) o les interpel·lacions a alguns convidats, que quedaven forçades i no tenien ni la mala llet que s’acostuma a gastar als Òscars ni als Globud d’Or, ni tampoc el bon humor i el bon rotllo que sí havia brillat l’any anterior.

Parlant dels Òscars, sí cal dir que enguany l’escenari va ser el més similar a una gala de Hollywood, i fins i tot el moment del lliurament als òscars de millor actor i actriu va ser una copiada de la fórmula que es van inventar els americans fa un parell d’anys. També el número musical (l’any passat n’hi va haver un de similar) va ser a l’estil holliwoodià, que consisteix en posar uns presentadors que  de cop comencen a parlar cantant i es marquen un número en tota regla. Val a dir que Tossar i companyia s’hi van esforçar i van cantar mitjanament bé, però no sé per què... però a mi aquests numerets sempre m’acostumen a fer una mica de vergonya aliena. Ai, no sé... Seran coses meves.

Sigui com sigui, aquesta edició deixarà moments per recordar: Loles León equivocant-se de text i xafant el gag que tenia preparat; Maragall agraint el premi... a la seva doctora DE HOUSTON; Mariscal pixant fora de test; Sardà i Puigcorbé demostrant a tothom com s’ha d’interpretar un esquetx; i, sobretot, en Jimmy Jump interrompent la cerimònia i provocant les franques rialles de les quatre actrius que hi havia a l’escenari. Diuen que Buenafuente es va enfadar com una mona, i segons ha dit ell mateix es va abalançar a sobre del Jump entre cortines i va estar a punt de pegar-li. No sé... jo penso que a qui hauria d’haver agredit és als que van deixar colar a una persona sense invitació, o bé als que malintencionadament li van fer arribar una al senyor de la barretina. Un altre any que me l’enviïn a mi –la invitació- que prometo estar assegudet i amb calma total a una de les butaques del Real, o del lloc on vulguin fer-ho. Bé, cal dir que el Real va lluir i va ser un bon marc per a un espectacle televisiu com aquest, el més vist d’aquell dia... per cert. Qui ho hauria imaginat fa 15 o 20 anys, quan els Goya eren una cosa que es retransmitia per la 2, quasi d’amagat...