Friki, jo? Friki, tu.

Un dia pel carrer, ja fa anys, algú em va dir "friki". L'estat etílic del subjecte va contribuir a que no perdés la son per aquesta etiqueta, però amb el temps vaig pensar que els borratxos sempre diuen la veritat... segons afirmen els savis. Llavors vaig fer-me un examen i les coses no em quadraven: no he seguit mai amb gaire atenció la saga d’STAR WARS; no he vist ni un sol capítol, ni una sola pel·lícula d’STAR TREK; no he estat mai aficionat als còmics, ni de petit; no he jugat a jocs de rol i no sé com funcionen les cartes de Màgic; la ciència ficció m’agrada relativament poc; no tinc cap cantant, ni músic, ni grup que m’agradi en excés (el fenomen “fan” se m’escapa totalment); les meves lectures no són gaire estrambòtiques; no estic enganxat a cap joc virtual; no tinc avatar; no pinto ni col·lecciono miniatures, etc, etc.  La conclusió va ser, per tant, que això de ser friki és molt ampli i que actualment gairebé tothom participa del fenomen.  És més, tenint en compte que avui en dia ser normal és d’un avorriment i d’una vulgaritat extrema, potser no és tan dolent ser una mica friki. I és que friki és ser diferent, tenir gustos que no són majoritaris i buscar l’evasió en quelcom “cultural” o lúdic... més que esportiu. I veieu, amb això ja hi combrego més.

A la televisió, els freaks sempre han estat un punt fort. I ja no parlo de personatges  puntuals o presentadors estrambòtics, sinó de sèries televisives que han recollit el tema... i n’han fet ficció, sovint divertida i amena. En aquest sentit, “Els joves” seria el gran clàssic, per seguir després amb títols com “Coses de marcianos”, “Una chica explosiva” o les grans sorpreses de les últimes temporades, “The big bang theory” i “Glee”. En tot cas, però, centrem-nos ara en la primera, ja que són totes dues tan interessants que mereixen capítols a part.

El primer cop que vaig veure “The big bang theory” vaig pensar que no escapava pas gens al format de sitcom a l’ús, i que en un moment de gran innovació televisiva, potser no n’hi hauria per tant. Sigui com sigui, aviat em vaig rendir als seus enginyosos guions, a la recopilació de frikades o gags, i sobretot a Sheldon Cooper, un d’aquells personatges que marquen època... com en el seu moment ho fessin Angela Channing, J.R., las Chicas de oro, Alf, la família Simpson, House, etc... per posar només alguns exemples.

El que està clar és que darrera de Sheldon Cooper hi ha un gran actor: Jim Parsons. Un actor capaç d’inspirar tendresa i odi en el mateix minut. Un actor que cau simpàtic malgrat fer d’un inadaptat amb mala llet. Dos Emy’s i un Globus d’Or avalen la seva trajectòria, que potser es limita a aquest paper... però que promet un còmic sensible, intel·ligent i interpretativament molt preparat.