Ara és moment per a zombies

No hi ha monstre menys expressiu ni menys empàtic que un zombie. Tot i això, es tracta d’un personatge terrorífic que sempre ha donat peu a lectures diverses, i totes molt profundes: l’alienació de l’ésser humà, la pèrdua de valors, l’instint de supervivència, etc. Gairebé podríem dir que en els últims anys aquest és el monstre que millor li escau a la nostra societat, ja que cada època té les seves pors i els seus monstres. Ja sé que molts diran que estem a l’època dels vampirs (“Luna nueva”, “Crónicas vampíricas”, “True blood”) però jo crec que estem, quasi amb tota seguretat, a l’època dels morts. L’última prova és la magnífica sèrie “Walking dead”, un èxit rotund a Estats Units i una nova oportunitat de renovar i estimular la ja molt estimulada ficció televisiva nord-americana.

Com es menja això de fer una sèrie dramàtica de terror? Es pot concebre una sèrie basada íntegrament en un còmic de gènere? És factible introduir escenes de gore pur i dur enmig de diàlegs existencials i dubtes filosòfics? Bé, si darrera hi ha una cadena atrevida (AMC) i un artista de provada reputació l’aventura possiblement arribi a bon port.

I sí, aquest és el cas. Frank Darabont (el director de “Cadena perpetua”, “La milla verde” o “La niebla”) aconsegueix portar totes les seves neurosis i tot el seu imaginari cinèfil a un projecte que, venint d’un còmic de culte, podria haver nascut ja amb moltes limitacions. Però qui hagi vist l’adaptació de “La niebla”, d’Stephen King, que Darabont va portar al cinema, entendrà de seguida que té molts punts en comú amb “Walking Dead”, a banda d’una gran part del mateix equip tècnic i artístic.

Pel que ja he explicat, suposo que es dedueix que “Walking Dead” és més que una sèrie sobre zombies. En realitat, és un drama sobre les relacions humanes en una situació límit, i també una reflexió sobre el sentit de la vida... i també de la mort. Hi ha algunes escenes que, per si soles, parlen tant i tan bé del que es pot sentir davant d’una pèrdua o de la inutilitat del patiment (l’eutanàsia és un dels molts temes que treu el nas) que ja gairebé justifiquen la sèrie sencera.

De moment, la sèrie -o mini-sèrie, millor dit- consta de sis capítols, ja que es veu que són molt cars de produir. Ara bé, degut a un èxit inmediat (la sèrie es va estrenar a l'octubre als Estats Units, però gràcies a cadenes de pagament es va veure en pocs dies de diferència a quasit tot el planeta) els productors ja preparen un segon lliurament, que aquest cop tindrà 13 capítols. Esperem que no baixin la guàrdia i el nivell segueixi essent igual... o millor. El que està clar és que tenim nova sèrie de culte, tot i que gràcies al bon nivell de la televisió a Estats Units pràcticament cada trimestre en neix una. Un dia parlem més a fons d'aquest fenòmen...