Daulte, un llop juganer

Per a mi, Javier Daulte és joc i espontaneïtat. No és trangressió, ni polèmica, ni tampoc innovació. Evidentment, experimenta a cada nova obra, però també és cert que no inventa res ni tampoc ho pretén. Daulte és un nen gran que juga a fer teatre, i que a base de provar i provar sobre les quatre regles bàsiques del joc ha aconseguit crear un discurs i un estil propis. Ha creat, a més, jocs molt sofisticats i enrevessats, i d'altres -com el que ens ocupa- simplement divertits i enginyosos.

El gran encert de "Tres dones i un llop" és que es veu i es disfruta com un conte, però en el fons ens està explicant un drama intergeneracional entre tres dones d'una mateixa família. Aquí el llop és el detonant i l'excusa, però en realitat el que se'ns vol explicar és la vida d'una àvia que va haver de fer-se càrrec de la neta perquè la seva filla -segurament una mare soltera i bastant jove- era incapaç de madurar i responsabilitzar-se de res. Daulte agafa aquest material -carn de reality o drama realista- i el camufla tan bé que l'espectador només veu joc on realment hi ha vides molt dures i fets realment dolorosos. El públic viu una comèdia, però sap que darrera hi ha alguna cosa més... i aquest segon pla de la història és el que la fa brillar i diferenciar-se de moltes comèdies suposadament crítiques que corren per casa nostre. I el mèrit -val la pena dir-ho- és de l'autor... perquè Daulte, com tots els grans autors, sempre s'endevina darrera dels seus textos.

Carol López, la directora i suposadament arranjadora del text, cumpleix bé amb la seva tasca. Per a mi se li escapa totalment la interpretació de Carme Pla -excessiva i desmesurada- però l'encerta de ple amb Mireia Aixalà, Amparo Moreno... i sobretot amb Roger Coma, l'autèntic descobriment de l'obra. El seu paper -el de llop, evidentment- és un bombó per a qualsevol actor, però ell el treballa corporalment, verbalment i emocionalment. I gràcies a aquesta triple cara del seu llop aconsegueix que no l'oblidem ni molts dies després d'haver-lo vist actuar.

Amb tot això, recomano efusivament l'espectacle. No és potser rodó, no és tampoc el millor de Daulte... però és un joc ben fet, un entreteniment honest i intel·ligent. A l'igual que quan vaig recomanar "La felicitat" o "Nunca estuviste tan adorable", vull ressaltar sobretot aquesta frescura que té qualsevol text d'aquest argentí... tan nostre.