Fa uns anys, potser per casualitat o potser per jo mateix m'ho vaig buscar, la risoteràpia va arribar a mi. Dic que va arribar ella perquè a mi mai se m'hagués acudit anar-la a buscar. Sabia de la tècnica, però en desconeixia els beneficis i més aviat en desconfiava, ja que si sóc descregut per a quasi tot... també ho sóc normalment per a les teràpies que estan de moda o actualitat. Finalment, però, vaig començar a buscar informació, a aprendre tècniques de manual, i també a inventar tècniques noves que em portessin al maravellós objectiu... no de riure... sinó de distreure o fer oblidar el present, coses no gaire llunyanes al que fa temps que dedico tot el meu temps lliure: el teatre.
Fa cosa d'uns quinze o vint dies em vaig trobar davant de grups molt nombrosos i també intergeneracionals, ja que formaven part d'un programa que uneix gent gran i universitaris, concretament de la facultat de Psicologia. Allà davant hi tenia, doncs, un repte com pocs m'he trobat en els últims anys. Jo era el mestre, l'expert, aquella persona de la que tothom n'espera alguna cosa... I m'hi vaig llençar!
Fer riure no és difícil. Però sustentar el riure amb un discurs, i una lògica, és quelcom més que explicar acudits. Tot i així, no sé com es produeix la catarsi... que gairebé sempre es produeix en una classe d'aquestes. Prové d'una riallada especial? Prové d'algú que encomana els demés? O bé és un clima comú que s'acaba imposant? El cert és que no ho sé, encara que la intuició a vegades funciona i et fa anar per camins ja coneguts i infalibles.
Aquest dia també hi va haver catàrsi. Recordo que en el joc dels globus jo ja havia deixat d'existir, i per a prova tenia davant meu una trentena de persones entre els 20 i els 75 anys que jugaven com a nens. Al final de la classe, un noi se'm va acostar i em va felicitar... tot dient-me que abans d'entrar no confiava gaire en que tot plegat pogués funcionar. Vaja, un descregut que parlava a un altre descregut... però amb un somriure a la boca.
No hay comentarios:
Publicar un comentario