Personal

L'altre dia m'acusaven -amb bones intencions, suposo- de fer un blog massa intel·lectual i massa poc personal, que és el que es ven i es porta a tot arreu. Ningú és ningú si no explica les seves intimitats a la televisió, en un llibre, en un blog... o en un chat amb desconeguts. Pot ser de forma descarada o provocadora, però també amb subtilesa i elegància... com si no ho volguéssis explicar, però ho expliques. Jo no sé com ho faré avui, però el que està clar és que després d'aquella conversa, just a l'arribar a casa, em vaig trobar amb una carta que m'ha impulsat a fer una reflexió en veu alta... Avui anirem de "personals", encara que contrasti amb la resta de posts d'aquest blog.

La carta era d'un grup d'exalumnes de la meva antiga escola de primària, que actualment ja no existeix... Volien fer un homenatge al director i reunir, aprofitant l'excusa, als més de mil alumnes que hi van passar. Segons la carta, que curiosament estava escrita en castellà, la trobada serviria per veure'ns i recordar anècdotes i detalls de la nostra infància. I encara més avall hi posava: "Anímate, será un recuerdo inolvidable". Aquí és on vaig començar a rumiar... i a recordar. I el cert és que em venien molt pocs records "inoblidables" de tots aquells anys allà dins. Més aviat voldria oblidar-ne uns quants...

Quan em pregunten a quina edat voldria tornar, sempre dic que als 18 o als 20 o als 25... Mai he dit, ni diré, de tornar a la infància. Per a mi va ser una època trista, frustrant i estressant, almenys a nivell d'escola. A la família, en canvi, em sentia protegit i a gust... i segons em va dir l'altre dia un entès: "Eso fue lo que te salvó". Suposo que sí, que l'entorn familiar va servir de coixí per parar els cops...

"Recordaremos anécdotas y detalles de nuestra infancia". I jo ja em veia allà, al mig de la festa, recordant a tots els meus companys i companyes els insults rebuts, les trabanquetes, les humiliacions, el dia que em van trepitjar les ulleres expressament o quan em van "emboscar" al pati de dalt per dir-me de tot, menys guapo. Em veia recordant als professors amb quina gràcia i quina elegància miraven sempre cap a una altra banda. Em veia donant les gràcies per res, i escoltant els mateixos riures malintencionats de 30 anys enrera. No de tothom, segur, però sí de molts...

Total, que he decidit no anar-hi. I és que tal com li deia l'altre dia a un amic (un dels pocs que em queda d'aquella època), el "bullying" es viu i pateix si realment et toca viure'l... però no cal homenatjar-lo ni celebrar-lo una pila d'anys més tard. No, gràcies. No vull aigualir la festa amb els meus records "inoblidables".