"Doubt" no enganya. Promet grans interpretacions i les dóna, prové del teatre i no ho amaga. Però val a dir que no és teatre filmat, sinó una pel·lícula enmirallada en la planificació del Hollywood clàssic, aquell Hollywood que buscava sovint en el teatre els seus millors arguments. I no com ara, que es busquen en els còmics, els videojocs i les sèries que van aconseguir fer història a la televisió. Jo ja temo el dia en què s'inspirin en el feble argument d'un espot o en l'esquelet, ja de per si raquític, d'un programa de televisió...
No cal amagar, però, que "Doubt" té un aire decadent, fins i tot antiquat (em recordava tant a "La calumnia", de Wyler). I és que no aporta res massa nou al tema, a excepció d'una escena excel·lent i sorpresiva que no explicaré pas aquí... Podríem dir, doncs, que tot sóna a ja vist, ja sentit, i fins i tot ja superat. I tot i així, la pel·lícula es deixa veure amb interès, amb atenció i amb certa nostàlgia.
També val a dir que "Doubt" és Meryl Streep, i a la inversa. S'ha comentat molt la seva interpretació en el film, que a mi em va convèncer menys del que esperava... però que no deixa de ser una intepretació de treure's el barret i prendre notes. Notes que no deixen de prendre's quan obre la boca Phillip Seymour Hoffman, que per a mi és el millor actor de la seva generació. Tot un mestre, sense cap mena de dubte. (Només això ja valia un post per criticar o lloar una pel·lícula que, desgraciadament, tampoc passarà a la història.)
No hay comentarios:
Publicar un comentario