No és que vulgui treure mèrits a cap dels espectacles, directors, coreògrafs, actors i ballarins nominats. Crec que hi ha entre els candidats talents importantíssims, però tot plegat em fa pensar que el vot no ha estat coherent, ni representatiu del teatre o la dansa que s’ha vist aquest any, ni tan sols just en alguns casos puntuals. Com a votant dels premis –és un dels únics premis de gremi en els que puc votar- puc dir que en les primeres llistes ja trobes coses estranyes, com ara errors o omissions inexplicables. Encara que no l’hagués votat, on és l’Stalin de Flotats? I l’excel·lent coreografia d’Oller sobre Bernarda Alba? Misteris de l’SGAE, si més no.
També és curiós que en l’apartat d’autoria teatral et trobis barrejats textos teatrals de diferents èpoques i fins i tot algunes dramatúrgies que en altres convocatòries no arribarien ni tan sols a la categoria de text. El pitjor, a més, és que moltes vegades acaben nominades... i enguany cal veure “El cerco de Leningrado” –una obra que ja té 14 anys- a l’igual que en edicions anteriors hem vist nominades “Historia de una escalera” o “Las bicicletas son para el verano”. Per què no nominar, doncs, a Lope, Calderón o Valle-Inclán?
Grups abonats
Hi ha un grup, dins de la història dels Max, que ho ha aconseguit quasi tot. És Animalario, el grup mimat per la professió madrilenya; el grup que s’ha emportat el premi gros en tres ocasions: ocasió sorpresa per “Alejandro y Ana”; ocasió merescuda per “Hamelin”, i ocasió injustificada per “Marat-Sade” (ai, si Marsillach aixequés el cap!)
El altres grups que repeteixen nominacions en els darrers anys, facin el que facin, són l’equip de Rigola al Lliure i el de Bieito al Romea. El primer aconsegueix quasi sempre nominacions a l’espectacle i a la direcció (aquesta vegada per “2666”) mentre que el segon grup obté sempre récord de nominacions actorals i tècniques (enguany, per “Tirant lo Blanc”). El punt en comú d’ambdós grups és que no guanyen mai, ni tant sols quan són favorits absoluts, com va passar l’edició passada amb la “Plataforma” de Bieito.
No dic que cap d’aquests espectacles, a l’igual que “Barroco” amb Blanca Portillo, no es mereixin les nominacions... Però, ¿no cabia alguna consideració pel “Macbeth Lady Macbeth” de Carles Alfaro, per “Nunca estuviste tan adorable” de Javier Daulte, per “Un hombre que se ahoga” de Daniel Veronese, per “Play Strindberg” de Georges Lavaudant, per “Lúcid” de Rafael Spregelburg, per “Leonce i Lena” de Pep Pla, per “Les troianes” de Mario Gas, per la frescor musical de “Rudiggore”, per l’espectacularitat de “La plaça del diamant”, per l’escenografia de “Com pot ser que t’estimi tant” o pels actors de “Soterrani” o “El llibertí”?
Escàndols amb puntes
El tema de la dansa mereix capítol a part. Cada certs anys van variant les tendències (en les primeres edicions es nominava sempre ball espanyol o flamenc, en les darreres, dansa contemporània) però també es repeteixen els mateixos oblits i les mateixes absències, sobretot cap a la dansa clàssica. Noms com Nacho Duato, Víctor Ullate, Angel Corella, Igor Yebra o Tamara Rojo, per citar només els més populars, apareixen molt poques vegades a la llista de nominats. Però, a sobre, aquest any hi ha hagut escàndol en l’apartat coreogràfic... Nacho Duato, que optava a nominació per diversos espectacles, s’ha vist apartat per les quatre coreografies d’Anna Briansó a “Boscos endins” o pels moviments “arrevistats” de Leo Quintana a “Cómeme el coco, negro”. Una mica de decència, si us plau!!
Els més nominats:
Tirant lo Blanc (8)
Argelino, servidor de dos amos (5)
Barroco (5)
Germanes (4)
2666 (3)
Boscos endins (3)
No hay comentarios:
Publicar un comentario