El cinema italià sempre s'ha destacat per tenir una forta consciència social i política. Des del neorrealisme de Rossellini, Visconti o De Sica fins a "GOMORRA" o "IL DIVO", passant per les pel·lícules de denúncia política dels seixanta, setanta, etc. Un cinema que criticava amb força el govern, la corrupció policial i política del país, la pobresa i fins i tot misèria de certs sectors socials, etc. Un tipus de cinema que ara torna amb força i ens recorda que potser no havia marxat mai del tot...
Les generacions més joves potser veuen el cinema italià com a sinònim de pel·lícules costumistes o de forta càrrega sensiblera, com ara "Cinema Paradiso", "Mediterráneo", "Malena", "La vida es bella"... És potser per això que l'estrena de "Gomorra" ha sobtat a aquest públic primerenc que desconeixia, fins ara, l'existència de films com "Investigación de un ciudadano libre de toda sospecha", "Salvatore Giulliano", "Excelentísimos cadàveres", "La batalla de Argel" i tants i tants altres. Molts d'ells, fins i tot, desconeixien de l'existència de Pietro Germi, Lilliana Cavani, Gillo Pontecorvo, Elio Petri, Francesco Rossi i algun grapat més d'exel·lents directors, ja que sembla que coneixent a Fellini, Antonioni o Passolini ja es pot fer la tesi sobre el cinema italià... cosa que seria totalment errònia.
"Gomorra", per tant, ressucita aquesta tradició del cinema social ben executat... i sembla que no ho fa sola, ja que "Il Divo", "Il caimano" o "Viva Zapatero" també han posat el seu granet de sorra. "Gomorra", però, ho fa amb mestria, sabent-se des del primer moment cinema necessari, cinema de denúncia. I ho fa amb forma de documental i amb la clara intenció de desenmascarar les formes de fer de la camorra italiana. És cinema valent, igual que ho va ser el llibre i igual que ho està essent el seu autor, Roberto Saviano, amenaçat de mort pels mateixos a qui critica.
"Gomorra" podria ser una mena de "Ciudad de Dios", però sense la parafernàlia cinematogràfica i estilística que tenia aquell film, per altra banda molt estimable. La pel·lícula de Matteo Garrone vol ser el més realista possible, i el director sembla desaparèixer darrera de les quatre o cinc històries que ens van conduint durant tot el metratge. En realitat, només es reserva tres o quatre moments molt concrets -el cotxe xocant contra les escultures funeràries en seria un- per fer una posta en escena de primer ordre... La resta està planificat amb una gran solvència, però de manera que no es noti massa, ja que Scampia o Secondigliano -els barris més marginals i perillosos de Nàpols- ja són de per si el decorat més dantesc que es pugui imaginar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario