Canvi de tendència en els premis cinematogràfics

Els premis cinematogràfics –amb els Òscars al capdavant- estan canviant de tendència, almenys als EEUU. Fa uns anys era molt fàcil identificar el que en dèiem una “pel·lícula de premi” o “una pel·lícula d’Òscar”, i fins i tot es podia aventurar la guanyadora a molts mesos de distància. Ara és més complicat. L’auge del cinema “independent”, els canvis històrics i polítics que ha sofert Estats Units en els últims temps, l’inclinació clara del públic per un cinema més dur i el lògic canvi generacional dels membres de l’Acadèmia ha pogut provocar la transformació. Veure’m si la tendència continua, però a jutjar pels premis de la crítica d’enguany sembla ser que seguirà endavant i que fins i tot s’ha estès i ha influenciat a la llarga llista de crítics “made in USA”.

Amb el tombant de segle els premis de l’Acadèmia van començar a canviar. Els primers anys encara triomfaven melodrames flonjos (“Una ment meravellosa”) o bé cinema-espectacle, ja fos en forma de peplum (“Gladiator”), musical (“Chicago”) o aventura èpica (“El senyor dels anells: el retorn del rei”), però a partir de 2004 els nous aires ja es van notar del tot. Aquell any, una pel·lícula tan petita com “Million Dollar Baby” s’emporta el gat a l’aigua, derrotant a una producció tan espectacular com “El aviador”. El 2005, “Crash” aconsegueix el triomf contra pronòstic davant de “Brokeback mountain”, i el 2006, Scorsese és recompensat per una pel·lícula de mafiosos (“The departed”), a l’igual que els Coen el 2007 (“No country for old men”). El que està clar és que les pel·lícules aparentment petites prenen les primeres posicions, relegant a un segon pla el cinema romàntic, de recreació històrica o de gran producció. A més, les pel·lícules triomfadores tenen en comú l’ús de la violència, ja sigui per denunciar-la o per donar una volta més al tan menyspreat cinema de gènere (thriller, cinema negre, etc.).

El que està clar és que els premis Òscar s’han actualitzat i també masculinitzat. Abans deien els rumors que el votant mig era un home de certa edat, amb preferències pel cinema sentimental i una clara vocació conservadora. Ara sembla que segueix essent un home, però l’edat a baixat considerablement i els gustos s’han endurit força, potser perquè molts dels votants provenen dels films dels setanta, una època en què el cinema americà (i també els seus premis) també va canviar notablement de registre.

Una de les causes d’aquest canvi de tendència poden ser els conflictes bèl·lics i l’amenaça del terrorisme, que des de la caiguda de les torres bessones influencia a molts sectors de la societat nord-americana... entre ells, el gremi d’artistes. Curiosament, però, les pel·lícules bèl·liques en general o les que tracten temes relacionats amb aquests fets (“United 93”, “Babel”, “Redacted”, “En el valle de Elah”...) no són pas les que aconsegueixen els premis. Sembla com si es volgués mostrar que el cinema, a l’igual que la societat, s’ha endurit... però amagant darrera d’altres trames els fets reals i les històries més realistes. Potser caldrà posar distància pel mig... Només s’ha de recordar que a Hollywood li va costar fer cinema sobre el Vietnam, però quan ho va aconseguir el va condecorar amb escreix (“El caçador”, “El regreso”, “Platoon”, etc.)

Una altra de les causes de la nova tendència pot ser la pèrdua de complexes del cinema d’acció, o fins i tot de subgèneres tan concrets com el de les adaptacions de còmics. Fa uns anys hagués estat impensable que Sam Peckinpah guanyés un Òscar, o que els primers Supermans de Richard Donner o els Batmans de Tim Burton poguessin optar al premi gros... Ara, en canvi, els Coen guanyen amb una pel·lícula que el vell Sam va fer trenta vegades, i pel que sembla, “The dark night” té opcions força reals d’emportar-se el premi a millor film del 2008.

Ja veurem quina serà la triomfadora d’enguany als Òscars... però de moment ja sabem que en els premis de la crítica arrasa “Slumdog Millionarie”, una petita producció britànica de Dany Boyle rodada a l’Índia i interpretada per actors nadius, desconeguts pel gran públic. També té opcions l’últim Batman o la última de Brad Pitt, “The curious case of Benjamin Button”, que potser és la única gran producció que traurà el nas entre les cinc nominades... Pel que fa als actors, Heath Ledger té el premi a la butxaca, a l’igual que Sean Penn, que cada dia treu més premis per la seva interpretació d’un homosexual molt reinvindicatiu dels setanta. Les actrius, en canvi, s’hauran de barallar una mica més: Anne Hataway, Kate Winslet i Meryl Streep lluitaran per actriu protagonista, mentre que Penélope haurà de defensar el seu favoritisme –de moment ja porta sis premis guanyats- amb la mateixa Winslet, sense perdre de vista a Marisa Tomei i Viola Davis.

Seguirem informant...