Petit Tast Cinèfil (CXLII)

Ja s'ha estrenat la última d'Spielberg, i allà ens hi hem presentat sense falta. Sempre cal acudir a l'estrena dels mestres, ja que quasi mai defrauden. Aquí teniu la meva impressió de "El día de la revelación" i altres estrenes recents o quasi recents... 

VIVA, d'Aina Clotet.- De sobte va aparèixer en una de les seccions paral·leles del festival de Cannes, just l'any que tothom posava els ulls en els Javis, Almodóvar o Sorogoyen. Va arribar com de tapada i se'n va anar a casa amb el premi a la millor actriu per a Aina Clotet, que a més és la directora i l'ànima de "Viva". Tracta d'una dona que està a punt de superar un càncer de pit, i que per una sèrie de casualitats que la pel·lícula ens estalvia molt hàbilment la veiem embolicada amb un noi molt més jove que ella. Aquesta relació la impulsarà a deixar a la seva parella habitual, a aventurar-se en mil i una decisions equivocades... però lliures i necessàries pel seu moment vital. Un dels grans encerts de la cinta és que no ens dona lliçons, ni jutja a la protagonista. La deixa fer, la deixa equivocar-se i sobretot la deixar ser ella mateixa. Hi haurà moments en que estarem al seu costat, altres en els que potser no... però el gran mèrit de Clotet és que entenguem al personatge. A més, la pel·lícula no és drama ni comèdia, sinó una hàbil barreja de les dues. Hi ha moltes escenes de sexe, però un sexe real, natural, gens idealitzat. I també altres escenes que es queden a la retina de l'espectador, ja sigui per la seva duresa (tot el procés del càncer es relata sense embuts) com per la bogeria exposada (la baralla a l'hort). Molt bé tots els secundaris, tot i que destacaria Naby Dahkli en el paper del marit i Marc Soler en el paper del jove amant, on demostra una naturalitat i un carisma que ja li havíem vist al teatre.

EL DÍA DE LA REVELACIÓN, d'Steven Spielberg.- Vaig créixer amb el cinema d'Spielberg, i és inevitable que estimi el seu cinema i la seva forma de tractar la ciència ficció. Des de "Encuentros en la tercera fase" o "ET, el extraterrestre" fins a joies tardanes com "A.I. Inteligencia Artificial", "La guerra de los mundos" o "Minority Report"... Pel·lícules totes elles interessants, però amb una visió peculiar i única sobre el gènere. En aquests films, tots rodats amb el mestratge habitual del director, acostuma a haver-hi una visió humana del monstre, de l'extraterrestre o del que és diferent als demés. "El día de la revelación", precisament, agafa aquesta premissa i l'explota fins a les últimes conseqüències. Ja poden haver-hi persecucions, interrogatoris o escenes d'acció, que al final importa molt més el drama dels personatges i la relació personal que hi ha entre ells. Aquí hi ha un curiós truc per aconseguir l'efecte desitjats, però deixarem que ho descobriu vosaltres mateixos. El que sí us direm és que la pel·lícula torna a estar rodada a la perfecció, amb moments que semblen extrets de les pel·lícules d'Alfred Hitchcock. És cert que hi ha algunes petites llacunes o contradiccions en el guió, però no crec que siguin suficients com per espatllar el conjunt. A més, Emily Blunt ens regala un altre dels seus grans personatges, amb tota la dificultat que això comporta... Quan ho veieu, ho entendreu.

LA NOVIA, de Maggie Gyllenhall.- Després de "La hija oscura" tenia moltes ganes de veure la segona pel·lícula de Gyllenhall com a directora, tot i que en aquest cas tot apuntava a que ens trobaríem un gènere i un estil completament diferents. Per començar, la barreja de terror i escenes musicals ja ens descol·loca i ens acosta més a "Jocker 2" que a una adaptació d'Elena Ferrante, o fins i tot a l'adaptació de l'obra de Mary Shelley... en la que suposadament es vol inspirar. De fet, la cinta arrenca amb el monstre de Frankenstein buscant a una companya que li doni escalf i amor, i a partir d'aquí apareix una doctora, el cadàver d'una prostituta, uns mafiosos i uns policies un pèl despistats, o una mica fora de lloc. Els personatges semblen més una idea o una entelèquia que personatges de carn i ossos. El guió sembla que vagi per feina i que vulgui plantejar-ho tot per després deixar el terreny lliure a la imaginació de la directora. El problema és que quan ja està tot més o menys encarrilat només veiem persecucions, algun número de ball i un petit drama personal que coneixerem cap al final. Sento dir que la pel·lícula em va decebre una mica i em va deixar una mica perplex. No negaré una estètica interessant i alguna escena memorable, però no sé on es volia arribar ni cap a on s'encamina el missatge de la història. Ho trobo tot massa extern, massa esquemàtic... però potser amb un segon visionat igual canviaria d'opinió. Ah... Jessie Buckley està estupenda. Això no es pot negar.

LA ASISTENTA, de Paul Feig.- Havia llegit moltes coses de la pel·lícula, i per defecte de les novel·les que hi ha al darrera, però no m'atrevia a veure-la. Pensava que em trobaria amb un telefilm de luxe (de fet, en això no em vaig equivocar gaire), però no m'esperava els girs interessants del guió ni el discurs feminista del final (no explicaré més per no aixafar sorpreses). Haig de dir que, malgrat tots els tòpics i malgrat la direcció matussera i poc inspirada de Feig, la cinta és entretinguda i et manté atent fins al final, sobretot pel gir que hi ha cap a una mica més enllà de la meitat... Un gir que ens fa veure la història des d'un altre prisma i que ens posa en una posició fins i tot incòmoda com a espectadors. Crec que és el més interessant de tot el producte, ja que la resta de coses es comporten més o menys segons els cànons del gènere. Cal destacar l'esforç de Sydney Sweeney -la noia d'Eufòria- en el paper principal, tot i que potser Amanda Seyfried és la que més acapara l'atenció. La seva veterania i el seu carisma natural la fan mereixedora dels principals elogis. Pel que sembla, hi haurà una segona part que es dirà "The housemaid's Secret" i que arribarà l'any vinent.