Petit Tast Cinèfil (CXLVI)

Aquest estiu també ha servit per recuperar pel·lícules que se m'havien escapat durant la temporada. Aquí va una primera entrega, on hi trobareu tres pel·lícules espanyoles... o quasi espanyoles. Quan ho llegiu ho entendreu.

TRES ADIOSES, d'Isabel Coixet.- ¿Com és que en un post que recupera pel·lícules espanyoles de l'any s'hi ha colat una d'italiana? Doncs bé, com ja sabreu Isabel Coixet està al darrera de la direcció i del guió... i com us podeu imaginar s'emporta la pel·lícula totalment al seu terreny. Sé que potser costa trobar un estil, una manera de fer i un segell propi... però amb els anys, i moltes pel·lícules a l'esquena, Coixet permet que endevinem els seus films amb només unes poques escenes. A més, podríem establir ràpides connexions entre aquest film i d'altres de la seva filmografia, com ara "Mi vida sin mi", i fins i tot amb la sèrie que va rodar per a HBO, "Foodie Love". Tornem a tenir una interessant veu en off que ens acompanya a estones, una música i unes cançons (sempre excepcionals) que acompanyen a la protagonista, filosofades "made in Coixet", alguna petita cursilada sota control i una gran sensibilitat cap a temes durs i evidentment dramàtics. També hi ha la gran sort que la protagonista, una esplèndida Alba Rohrwacher, s'apodera de l'esperit de la directora i brinda una d'aquelles interpretacions que necessiten d'una complicitat i d'una comprensió absoluta per part de l'actriu. La secunda molt bé un repartiment quasi completament italià, però amb l'excepció de Francesco Carril, l'actor espanyol que ja havíem vist a "Los años nuevos"... i fins i tot a "Paquita Salas". 

AIDA Y VUELTA, de Paco León.- Vagi per endavant que no sóc gens fan d'Aida. És més, no la vaig seguir mai, vaig veure episodis aïllats (més del que hagués desitjat, si tenim en compte que van ser un total de 237 repartits en 10 temporades) i normalment m'horroritzava l'acudit fàcil, quasi sempre amb un fort regust d'homofòbia, masclisme i racisme. Ja sé que es buscava ridiculitzar o criticar moltes d'aquestes actituds, però no estic segur que sempre tingués l'efecte desitjat... Tampoc m'agradaven les interpretacions estereotipades i caricaturesques, especialment quan alguns dels personatges provenien d'una altra sèrie molt més afinada i reeixida: "7 vidas". Ja veieu, doncs, que molt fan no sóc... Per tant, ¿per què he vist una pel·lícula que tornava a reunir a tots (o quasi tots) els actors de la sèrie? Suposo que perquè em vaig olorar que la cinta anava per un altre cantó i tenia unes intencions molt diferents. De fet, no em vaig equivocar pas gaire. És cert que tornem a veure els personatges, però sobretot veiem els actors que els interpreten, ja que la pel·lícula tracta del rodatge de l'últim episodi d'una temporada. Veiem escenes dels assajos, observem com els actors s'interpreten a si mateixos (amb molta guasa i barrejant realitat i ficció) però sobretot veiem l'angoixa per un projecte que finalitza i el que significa per a uns i per a uns altres, depenent de l'edat i dels possibilitats de la carrera de cadascú. Un retrat més aviat pessimista i tristot, però redimit pels mateixos acudits que tant m'horroritzaven fa anys... 

CALLE MÁLAGA, de Maryam Touzani.- Aquesta és una pel·lícula que vaig veure sobretot per tornar a gaudir de Carmen Maura fent una protagonista absoluta... als 80 anys. I el més curiós del cas és que segueix conservant la frescor i l'espontaneïtat que tant han caracteritzat les seves interpretacions. Maura exhibeix com ningú una naturalitat molt particular, quasi única, però rica en matisos i petits detalls que converteixen el seu treball en alguna cosa més que una simple escena. A "Calle Málaga" ens creiem des del principi aquesta dona independent que, tot i els anys que va acumulant, no vol perdre res del que la fa feliç i dóna sentit a la seva vida. El seu redescobriment del sexe, molts anys després de la mort del seu marit, o la seva capacitat per emprendre un negoci que li permeti sobreviure són signes d'un rejoveniment que la protagonista portarà fins les seves últimes conseqüències. La cinta és una història amable (quasi una "feel good movie", com diuen els americans) que connecta amb l'espectador de forma directa i que sap com emocionar, i com despretar una empatia real cap a María Ángeles, la senyora espanyola que viu a Tanger des de petita. Correcta direcció de la marroquina Maryam Touzani, la mateixa de l'entranyable "El caftán azul".