Petit Tast Cinèfil (CXLV)

Està acabant l'estiu (bé, encara queden uns dies de setembre) i ja puc fer repàs d'alguns dels grans èxits de la temporada estival. Començarem per una cinta espanyola molt interessant, per seguir amb alguns blockbusters engrescadors i amb la pel·lícula de l'any... per rebombori, qualitat i espectacularitat.

EL SER QUERIDO, de Rodrigo Sorogoyen.- Dels sis llargmetratges que ha dirigit Rodrigo Sorogoyen (exceptuant el que va fer a mitges amb Peris Romano) quasi que puc dir que m'han agradat tots,,, i força! Des d'aquell brillant debut amb "Stockholm" fins a thrillers com "Que Dios nos perdone" o "El reino", passant per l'experiment que va suposar "Madre" i l'èxit brutal del western galaico-francès "As bestas". Ara ens porta una cinta que va de cinema dins del cinema, però també de les relacions paterno-filials, de la necessitat de tenir un pare (de la forma que sigui) o de la simple necessitat de sentir-te estimat. Els personatges es passen la pel·lícula buscant el perdó, o una mica d'amor, però sense deixar de ser qui són ni sense renunciar als caracters i als problemes que els han portat fins a aquella situació. Javier Bardem està absolutament extraordinari. Se m'acaben les paraules per descriure el seu treball, però ho acabaré amb una afirmació contundent: Bardem s'ha convertit en un dels millors actors de cinema de l'actualitat, a nivell mundial. Davant seu, però, hi té a una actriu (Vicky Luengp) que no desaprofita una intervenció i que no li posa gents fàcil. Curtida a la televisió, i també al teatre, Luengo es col·loca com una de les actrius de referència del cinema espanyol, sobretot en un any en que també a estrenat "Amarga Navidad" (la seva segona col·laboració amb Almodóvar). Respecte a la forma estilística del film haig de dir que no m'ha molestat, tot i que la barreja de formats, colors, etc. pot resultar un pèl gratuïta. Sigui com sigui, Sorogoyen és un gran director i aquí ho torna a demostrar, tant per la meravellosa direcció d'actors com per moltes solucions purament cinematogràfiques. Atenció a la fantàstica primera escena i a la del rodatge del dinar. 

SPIDERMAN. BRAND NEW DAY, de Destin Daniel Cretton.- No sóc seguidor de la franquícia d'aquest Spiderman (el de Tom Holland) però haig de dir que la cinta m'ha entretingut i divertit força. És cert que aquest tipus de films sempre es nodreixen de petits detalls que van lligant una entrega amb l'altra. Tinc la sensació que em perdo matisos i que no puc jugar al joc de les comparacions, les referències o els auto-homenatges. He vist moltes pel·lícules de Marvel i de DC Comics, però les franquícies van tant de pressa que sempre vaig un pas enrere... A més, els Spidermans ja van pel seu tercer intent, després de les entregues de Sam Raimi amb Tobey Maguire (per a mi les millors) i les protagonitzades per Andrew Garfield. Val a dir, però, que les cintes de Holland tenen diversos al·licients i sorpreses. La més notòria és la d'emparellar-lo amb Zendaya, avui la seva esposa a la vida real. L'altra és l'aire modern (i poc nostàlgic) de la franquícia, que aposta per temes com l'amistat, l'honestedat, etc. En la cinta que ens ocupa avui val a dir que el més atractiu és aquest enemic invisible, que va saltant d'una ment a una altra i que ens depararà una sorpresa final poc esperada. També apareixen altres personatges de la companyia, com ara Hulk (Mark Ruffalo) o la Vídua Negra (Florence Pugh). Holland i Zendaya tornen a demostrar una molt bona química, tot i que en el cas d'ella les intervencions són més aviat escasses. 

TOY STORY 5, d'Andrew Stanton i Mckenna Harris.- Quan es va estrenar la primera de "Toy Story", allà pel 1995, vaig tenir les meves reticències. El tipus d'animació em tirava una mica enrere, sobretot per a una persona com jo, educada en l'animació del Disney més tradicional... Però va ser veure-la i enamorar-me de tot un estil, de Píxar i d'aquesta saga que ha sabut conjugar l'aventura, la nostàlgia, l'humor, una composició de personatges excelent i un ritme sempre trepidant. En aquesta cinquena entrega ens enfrontem per primer cop amb les pantalles, els joguets digitals, etc. Sembla mentida que la sèrie no hagués utilitzat abans aquests arguments per lluitar contra els juguets tradicionals, però sigui com sigui "val més tard que mai". No cal dir que la premissa depararà una nova aventura, de la que en serà protagonista la vaquera Jessie i no l'inefable Woody, que s'ha fet gran i ja no llueix com abans... Molt interessant tot el tema dels clons de Buzz Lightyear, així com l'aparició de nous personatges... tot ells depenents de bateries, endolls, piles i demés. Potser no serà la millor de la sèrie (ja sabem que tothom adora, i amb raó, "Toy Story 3") però aporta una mica d'aire fresc a la cartellera estival i ens fa tornar a un univers del que no ens agradaria sortir mai.Pixar encara té moltes coses a explicar, i espero que ho faci aviat amb noves idees i nous personatges, sobretot després d'alguns ensurts o sotracs força notables: "Luca", "Elio", "Hoppers", etc.

LA ODISEA, de Christopher Nolan.- I arribem ara a la pel·lícula que tothom ha vist, que tothom ha jutjat i que tant ha donat que parlar. Segurament seguirà donant conversa en els proper mesos, ja que la temporada de premis (incloent els inefables Òscars) la tindrà en consideració i la guardonarà en moltes categories. Per la meva banda, haig de dir que m'alegro que existeixen pel·lícules com aquesta, ja que obren el blockbuster a temes més adults i a material literari de qualitat. Sense renunciar a l'espectacle, aquestes pel·lícules ajuden a portar als espectadors a les sales i a fer que entrin dins d'un cinema rigorós i elaborat a consciència, a l'igual que ho feren en el seu moment films com "Allò que el vent s'endugué", "Ben Hur", "Lawrence d'Aràbia" o "Doctor Zhivago". Un cop dit tot això, haig de dir que a mi no em sembla la millor pel·lícula de Nolan ni un producte absolutament perfecte. Crec que el guió desestructurat és una opció vàlida que funciona, però també veig que en ocasions reitera coses que no calia o bé tracta a l'espectador d'una forma una mica infantil. Sigui com sigui, el resultat final és tan espectacular a nivell visual que fins i tot aclapara i et pot deixar fora. La fotografia, el muntatge, els efectes més artesanals, la direcció artística i tot el tema de vestuari i estètica són realment impressionants. Potser una mica massa gris tot (què se n'ha fet d'aquella mitologia colorista i kitsch de "Furia de Titanes"?) però coherent i ben embolicat. Quant als actors, el pès recau en els sempre correctes Matt Damon i Tom Holland, sense oblidar els grans treballs secundaris que fan Anne Hathaway, Robert Pattinson o Samantha Morton. Una pel·lícula que cal veure, comentar i col·locar allà on cadascú tingui els seus barems cinematogràfics.