Petit Tast Cinèfil (CXLIV)

Com cada estiu, ja han arribat les cintes de terror de la temporada... Les més influents, i potser les més ben valorades per la crítica. Aquest any hi ha, almenys, dos títol molt clars. I també la tornada d'un director mític dins del gènere.

EL FINAL DE OAK STREET, de David Robert Mitchell.- Sé que aquesta no és precisament una pel·lícula pura dins del gènere de terror, però si us dic que és com una pel·lícula familiar dels vuitanta empaltada amb el cantó més salvatge de "Jurassic Park" potser us podreu fer una idea més clara. En aquesta cinta, que en el fons vol ser un homenatge als films de Zemeckis i Spielberg, no hi falten els ensurts, la tensió, el ritme trepidant... i també l'humor (una mica negre, en molts casos). És en realitat un film d'aventures de primera línia, on no hi ha un segon de respir i on tot està prou ben lligat per mantenir l'atenció de l'espectador i conduir-lo cap a un final que resulta força coherent David Robert Mitchell, que va debutar amb una de les obres mestres del terror modern ("It follows"), sap molt bé com portar la història i com donar-li un to molt diferent al que li haurien donat els cineastes de fa quaranta anys. Així, no és d'estranyar veure dinosaures follant o les reaccions desesperades i força naturalistes dels personatges que pateixen la trama. Entre aquests actors hi ha un recuperat Ewan McGregor i una omnipresent Anne Hataway, que enguany l'hem vist a quatre o cinc pel·lícules... Curiositats i casualitats del món de la distribució cinematogràfica. Per últim, recomanar-vos que no us la perdeu i que gaudiu sense prejudicis del que hauria de ser uns dels blockbusters de l'estiu (no sé per què, però em sembla que la publicitat que se li ha fet aquí no ajudarà gaire a que ho sigui). 

BACK ROOMS, de Kane Parsons.- Haig de reconèixer que "Backrooms" em va fascinar des del primer moment. Sé que és una pel·lícula que hi has d'entrar o bé et quedes fora durant tot el metratge... però jo vaig quedar atrapat entre les parets i les sales buides (o plenes de mobles) des de la primera escena. La cinta té un component abstracte  que per a mi la fa molt atractiva, però que per altra banda horroritzarà a tots aquells que vulguin trobar-li una explicació coherent o una història amb cap i peus. De fet, Kane Parsons decideix explicar-nos el funcionament de les ments humanes (sobretot les que pateixen problemes) a través d'una metàfora clara i potser molt evident... però també efectiva i plena de possibilitats. Aquella tenda de mobles (extraordinària direcció artística) assumeix el paper protagonista i ens fa entrar en un laberint que cinematogràficament trobo molt atractiu. Una caixa de sorpreses, una atracció de fira... Tot hi val per a portar-nos a un final obert, decepcionant per a alguns i molt encertat per a altres. Les imatges finals són per a mi molt reveladores i ajuden a tancar la trama conceptual del film. Al costat de tot això, a més, dos actors extraordinaris que hem vist més aviat fora del gènere o bé en pel·lícules d'autor: Chiwetel Ejiofor ("12 años de esclavitud", "La vida de Chuck", "El secreto de sus ojos") i Renate Reinsve ("La peor persona del mundo", "Valor sentimental", "Fjord"). Un altre gran èxit de la productora A24.

OBSESSION, de Curry Barker.- El millor d'aquesta cinta no és la pel·lícula en sí, ni el seu resultat artístic, ni el seu valor cinematogràfic... Per a mi, el millor és el que hi ha al darrera de la història, el missatge que vol transemetre... i la forma en la que ho fa. A l'igual que altres pel·lícules de terror ("It follows" seria un gran exemple), "Obsession" ens parla d'altres coses més important. En realitat ens està parlant del consentiment, de les relacions tòxiques i de la submissió de les voluntats. Són temes que semblen molt feixucs per a una cinta de gènere, que sobretot vol entrentenir, però haig de dir que Barker ho aconsegueix de forma molt intuitiva i juganera. De fet, "Obsession" podria passar pefectament com una pel·lícula més de terror adolescent, si no fos per la obscuritat que intuïm al darrera... amb escenes tan impactants com la de la pixada (quan ho veieu, ja ho entendreu). També hi té molt a veure la interpretació d'Inde Navarrete, que fins ara no coneixíem... però que intueixo que aviat podrem veure a molts films comercials més. I és que "Obsession" ha fet una gran taquilla: ha recaptat més de 475 milions de dòlars a tot el món, quan en realitat només en va costar 750.000. Un fenomen històric de rendibilitat que poques vegades es veu en el cinema de Hollywood.