Petit Tast Cinèfil (CXLVII)

Fa dies que no us recomano pel·lícules, i avui vinc amb una recomanació singular. Una de les cintes segur que ja l'heu vista, l'altra potser ja l'heu oblidada i tot... i la última no l'heu vust perquè no s'ha estrenat encara comercialment (ho farà el dia 30).

LA BOLA NEGRA, de Javier Calvo i Javier Ambrossi.- Ja s'ha parlat molt de "La bola negra" i no crec que el que pugui dir ara sigui novedós o realment interessant. Però no volia deixar escapar la ocasió de dir la meva, sobretot per ser una pel·lícula que potser no serà l'obra mestra que diuen alguns, però sí que farà història dins del panorama del cinema espanyol. I ho farà per la taquilla, per les nominacions i premis que pot aconseguir fora d'aquí (els Goya ja els dono per guanyats), per l'ambició que ha demostrat i per una factura (i una tasca de producció) que aquí estan molt poc vistes. Els Javis no tenen complexos i tampoc es posen límits, cosa que els fa grans i que augura grans obres en el futur. Ara bé, no tot és qüestió d'ambició o de sort, ja que tant Calvo com Ambrossi són uns grans guionistes i darrera de la cinta han aixecat una història intrincada i completament genial que ho aguanta tot. No parlaré de les tres èpoques que es van solapant, però sí diré que em quedo amb la de Sebastián y Rafael, sobretot per aquells ulls de tristesa i horror que Guitarricadelafuente fa durant tot el metratge en el que apareix. Per a mi, allò és el moll de l'os, tot i que l'enllaç amb el present és encertadíssim i posa sobre la taula molts altres temes; i la part de 1932 em va semblar genial quan vaig entendre què era en realitat (Conejero y Els Javis jugant a fer de Lorca; una meravella). No parlaré tampoc de tota la part tècnica -absolutament genial-, però sí m'aturaré en les escenes de Penélope Cruz, un parèntesi carrefat de força, mal rotllo i uns plans preciosos que acompanyaran l'actriu durant tota la seva carrera (mai es pot dir que no a un paper per petit que sigui). I si hagués de seguir amb actors i actrius no acabaria mai, ja que fins i tot els figurants estan estupendos. Conec poques pel·lícules espanyoles en les que s'hagi treballat la figuració d'aquesta manera. I ja per acabar, ressaltar la importància social, moral i també política del film, just en el moment més oportú. Les cues per veure-la als cinemes no haurien de ser en va, i les llàgrimes vertides haurien de servir per a alguna cosa. Esperem que així sigui.

HOPE, de Na Hong-Jin.- Quan "Hope" es va estrenar en el darrer festival de Cannes va ser un autèntic revulsiu. Vista a dia d'avui -en un festival més adequat, com és el de Sitges- jo mateix no m'explico com Thierry Fremaux va col·locar una cinta d'acció trepidant i tremendament juganera al costat de títols com "Fjord", "Minotaure" o "All of a sudden". Perquè ho entengueu només us diré que "Hope" comença quasi de seguida amb una persecució i això anirà encadenant persecucions diverses quasi fins al final, quan la cinta fa un gir i ens descol·loca per complet. A mi m'ha agradat especialment la crítica política de la pel·lícula, que ens col·loca en una zona fronterera amb Corea del Nord. Tot i que no s'anomenin els països, l'amenaça d'un atac es prou evident i la preparació dels veïns i ciutadans -al marge de la policia o l'exèrcit- sembla voler indicar una falta de confiança total amb les autoritats. Totes les escenes d'acció i sobretot el muntatge final ens col·loquen davant d'una gran obra, tot i que potser alguns efectes digitals serien millorables. Com a curiositat, comentar que cap al final de la cinta apareixen -totalment irreconeixibles- una parells d'actors europeus molt coneguda, que a més també s'han encarregat de formar part de la producció.

THE DRAMA, de Kristoffer Borgli.- No sabia massa bé què esperar-me d'aquesta cinta, sobretot perquè no havia llegit la premissa i no sabia massa bé que anava a veure. Potser millor... De fet, "The drama" és una pel·lícula que comença de forma força anodina per col·locar--nos aviat en un dilema moral força decisiu. A partir d'aquí la història explota, les coses es compliquen i acaben arribant a un final amb molts focs artificials. Crec que la peli parla del món de les parelles actuals, però també de la confiança, de la fidelitat, etc. El que més destaca -a part d'un guió que funciona tot i el canvis una mica guinyolescos- és la inerpretació de Zendaya i Robert Pattinson. Els dos ens convencen i ens demostren que són dos dels actors joves més prometedors de Hollywood. Tant un com l'altre fa anys que intenten fugir de les seves imatges d'actors infantils o juvenils. Zendaya porta una carrera meteòrica i molt exitosa ("El gran showman", "Spider-man", "Dune", "Challengers", "La odissea"), mentre que Pattinson fa temps que va empenyent pel cantó del cinema d'autor o més independent fins arribar a les superproduccions ("Cosmopolis", "Maps to the stars", "La ciudad perdida de Z", "Good Time", "El faro", "Tenet", "The Batman", "La odissea" i "Dune 3"). En el cas de Pattinson es diu fins i tot que enguany podria acabar estant nominat a l'Òscar gràcies a "Primetime", de Chris Hansen.