Torno a recomanar-vos (o comentar-vos) pel·lícules. Quatre en concret. Tres són de plataformes, ja que últimament s'han donat vàries estrenes interessants que potser calia comentar. A més, ens hem d'anar acostumant que la cosa serà així per molt de temps, i que anirà a més. Espero que trobeu alguna que sigui del vostre interès... i que no deixeu de comentar-ho.
EL DIABLO A TODAS HORAS, d'Antonio Campo.- Basada en una aplaudida novel·la de Donald Ray Pollock, aquesta cinta recrea l'Amèrica profunda (un petit poble d'Ohio) i les estranyes relacions d'uns personatges obscurs i problemàtics que acabaran confluint pels designis del destí. La pel·lícula comença com un drama d'època, amb el ressò de la II Guerra mundial i amb el marc del fanatisme religiós com a eix vertebrador. De mica en mica la història es va complicant, i els personatges van caient en una sèrie d'actes moralment qüestionables i depravats. La història s'enfosqueix i no escatima violència explícita, personatges quasi terrorífics i un reguitzell de morts que acaba resultant difícil de contar. La direcció de Campo sembla basar-se sobretot en la creació d'una atmosfera realment opressiva, però descuida -al meu entendre- la narració d'una història complexa que a moments necessitaria una mica més d'atenció. Sembla que les branques no ens deixin veure el bosc, i només en unes determinades escenes entrem a la ment d'alguns dels personatges i comprenem el seu patiment. En aquest sentit, els actors (des de Tom Holland, a Bill Skarsgard, Robert Pattinson o Mia Wasikowska) donen el 100%, però el guió no els deixa acabar de mostrar-se del tot. És cert que es tracta d'una història coral, amb molts conflictes, però potser no hagués estat malament triar una línia i centrar-se en ella. De totes formes, la història és interessant i crec que no us decebrà. Això sí... prepareu-vos per a una pel·lícula fosca, sense concessions ni històries romàntiques. La podeu veure a Netflix.
EL PRACTICANTE, de Carles Torres.- La pel·lícula comença de forma molt prometedora, i haig de reconèixer que durant una bona estona vaig pensar que estava davant d'un dels thrillers de la temporada... una mica a l'estil de "Mientras duermes". De fet, em va agradar quan no semblava un thriller -tot i que apunta detalls pertorbadors des del minut zero- i em va decebre quan va entrar de ple en el gènere. Però anem pas a pas. En primer lloc, cal dir que la pel·lícula sembla escrita per guionistes diferents que no s'hagin posat d'acord, ja que si la construcció del personatge central és tan bona al començament no s'entén que al final acabi essent una caricatura. Això perjudica també a Mario Casas, que fa una de les millors interpretacions de la seva carrera, però que acaba no podent defensar del tot per culpa d'un guió que fa aigües. De fet, cap a la segona part de la cinta trobem situacions improbables, escenes que no tenen cap explicació raonable i frases que fan vergonya aliena (per exemple, quasi totes les que li toca dir al pobre Celso Bugallo). Visualment la pel·lícula funciona, ja que juga amb una estètica ja vista en molts films similars i la veritat és que en aquest sentit no falla. També és de destacar la originalitat d'algunes premisses del guió... però torno a dir que el suposat guionista infiltrat ha fet molt de mal a la cinta. Està essent un èxit a Netflix, però també ha estat un escàndol a twitter.
TEMBLORES, de Jayro Bustamante.- Vaig anar a veure aquesta pel·lícula pràcticament sense informació ni referències. Sabia que tractava una història d'homosexualitat en un país sudamericà, tot i que no recordava quin. Doncs bé, la meva gosadia em va donar moltes i molt agradables sorpreses. En primer lloc he descobert la cinematografia guatemalteca (per a mi, força desconeguda) i el treball de Jayro Bustamante, director de les notables "La llorona" o "Ixcanul". En segon lloc, he tornat a constatar que "sortir de l'armari" encara és un problema molt gran en molts països, per més que ens entossudim a pensar que ja està tot normalitzat. I en tercer lloc, m'he trobat amb una pel·lícula molt ben feta, ben estructurada i amb un composició de personatges molt rica. Potser el final no és el que m'esperava, però encaixa molt bé amb la realitat que ens han explicat durant la última part del film. Una realitat que sembla ciència ficció, que s'escapa a la nostra forma d'entendre les coses, però que encara és una realitat a molts llocs. Sé que no la trobareu a gaires sales, però estaria bé que la busquéssiu o la recuperéssiu d'aquí a un temps, quan de ben segur apareixerà per Internet. És d'aquelles pel·lícules que, a més d'interessants fílmicament, resulten desgraciadament molt necessàries.
ESTOY PENSANDO EN DEJARLO, de Charlie Kaufman.- I arribem finalment al moll de l'os. Heus aquí una pel·lícula difícil de classificar, de catalogar i de comentar. Tot el cinema de Charlie Kaufman entra sempre en un terreny molt personal, tant a nivell de guionista ("Cómo ser John Malkovich", "El ladrón de orquídeas", "Olvídate de mí", etc.) com de director ("Sinecdoke New York" o "Anomalisa"), però potser aquí ha avançat encara més cap a una narrativa més abstracte, més surrealista (en el sentit primigeni del concepte). "Estoy pensando en dejarlo" no deixa de ser la història d'una parella, tot i que no sabem si és una història real o imaginada, si passa en un temps concret o al llarg de tota una vida... Hi ha molts detalls que van apareixent (l'envelliment sobtat dels personatges, el porc devorat pels cucs, el misteriós conserge, el musical "Oklahoma", la noia de la gelateria, etc) i d'altres que queden ocults per diverses capes. Tot plegat en un metratge excessiu que va alternant escenes discursives (totes les converses en el cotxe) amb d'altres d'oníriques (les escenes musicals de la part final). Sé que el film dona per a moltes lectures, però crec que totes poden ser vàlides... En una pel·lícula així cadascú ha de treure les seves pròpies conclusions i no deixar-se emportar per les que hagi tret un altre. Tampoc cal trencar-se el cap, sinó deixar-se emportar per un viatge quasi hipnòtic que a vegades sembla més interessant del que potser realment és. Es pot veure a Netflix.
EL DIABLO A TODAS HORAS, d'Antonio Campo.- Basada en una aplaudida novel·la de Donald Ray Pollock, aquesta cinta recrea l'Amèrica profunda (un petit poble d'Ohio) i les estranyes relacions d'uns personatges obscurs i problemàtics que acabaran confluint pels designis del destí. La pel·lícula comença com un drama d'època, amb el ressò de la II Guerra mundial i amb el marc del fanatisme religiós com a eix vertebrador. De mica en mica la història es va complicant, i els personatges van caient en una sèrie d'actes moralment qüestionables i depravats. La història s'enfosqueix i no escatima violència explícita, personatges quasi terrorífics i un reguitzell de morts que acaba resultant difícil de contar. La direcció de Campo sembla basar-se sobretot en la creació d'una atmosfera realment opressiva, però descuida -al meu entendre- la narració d'una història complexa que a moments necessitaria una mica més d'atenció. Sembla que les branques no ens deixin veure el bosc, i només en unes determinades escenes entrem a la ment d'alguns dels personatges i comprenem el seu patiment. En aquest sentit, els actors (des de Tom Holland, a Bill Skarsgard, Robert Pattinson o Mia Wasikowska) donen el 100%, però el guió no els deixa acabar de mostrar-se del tot. És cert que es tracta d'una història coral, amb molts conflictes, però potser no hagués estat malament triar una línia i centrar-se en ella. De totes formes, la història és interessant i crec que no us decebrà. Això sí... prepareu-vos per a una pel·lícula fosca, sense concessions ni històries romàntiques. La podeu veure a Netflix.
No hay comentarios:
Publicar un comentario