Petit Tast Cinèfil CONFINAT (VIII)

"Tenet" ja porta uns dies a les nostres pantalles, i la veritat és que ha aconseguit que aquestes sortissin de l'apatia que arrossegaven des de la desescalada. Aquí podreu saber què m'ha semblat, però també comprovareu si "Las niñas" és o no la darrera gran "opera prima" del cinema espanyol o si "La caza" és tan irreverent i escandalosa com han dit. 

TENET, de Christopher Nolan.- Fa temps que penso que anar a veure una pel·lícula de Nolan és una experiència similar a entar en un Escape Room. De tots els que hi participen hi haurà es que gaudeixen amb els enigmes i frisen per trobar tots els detalls que envolten la premissa argumental prèvia, mentre que molts d'altres ens quedem bocabadats amb l'embolcall mentre esperem que algú resolgui la sortida per nosaltres. I és que Nolan fa temps que juga a ser un demiürg seguit per masses enfervorides, i absolutament devotes, capaces de combregar amb rodes de molí. No negaré mai que darrera de tots els seus enrevessats arguments (en especial els d'"Origen", "Interestellar" o "Tenet") hi ha bases sòlides i segurament molt ben argumentades que permeten desenvolupar les tesis que proposa, però també crec que són difícils d'assumir per a un espectador mitjà en l'espai de dues hores... Per a mi el més difícil en cinema (o en literatura o en teatre) és que la història que et vulguin explicar, per complicada que sigui, arribi a l'espectador d'una forma intel·ligible... encara que hi hagi fets inexplicables, enigmes o misteris irresolubles. De fet, l'espectador ha d'entendre i assumir -de forma conscient i raonable- que hi ha coses de la història que potser no podrà arribar a saber mai del tot... El que ja no trobo tan raonable -i amb això Nolan hi té una predisposició molt acusada- és que et quedis amb la sensació de que si no entens el misteri et perds mitja pel·lícula... i que a sobre hauràs de fer-te mapes o acudir a xats d'Internet per saber si el que has entès tu és el que també han entès els demés. Massa feina per a un espectador que potser només vol que li facin passar una bona estona. I dit tot això, també cal reconèixer que Nolan sap com fer-te passar una bona estona, ja que el seu sentit de l'espectacle i la seva manera de vendre les històries fa temps que enlluerna a crítica i públic. A "Tenet", precisament, recorre a l'espectacularitat del cinema de superagents a l'estil James Bond amb la megalomania que el caracteritza habitualment, que aquí es concentra en el personatge que interpreta Keneth Branagh, en les trames que l'acompanyen i també en el misteriós agent que interpreta Robert Pattinson. Cal dir, arribats a aquest punt, que els dos actors són segurament el millor de la funció, ja que els personatges que interpreten John David Washington i Elizabeth Debicki ens queden una mica plans, tot i el suposat pes que porten al darrera. Un pes que intuïm, però que se'ns escatima. I és que resulta molt trampós insinuar-nos al final de tot que hi ha molt més del que hem vist, que el passat o el futur (aquí ja em perdo) és més interessant que el present viscut, i automàticament llençar els títols de crèdit... Home, jo crec que per més bon cineasta que siguis hi ha decisions que mereixen una multa!

LAS NIÑAS, de Pilar Palomero.- La recent guanyadora del darrer Festival de Cinema de Màlaga és una d'aquelles pel·lícules espanyoles modestes, senzilles i honestes que triomfen precisament per aquestes virtuts, per ser portadores d'una naturalitat i una transparència que el cinema camufla en moltes -massa- ocasions. La cinta, a més, està en la línia d'aquells retrats d'infantesa o d'adolescència que el cinema espanyol ha fet amb èxit vàries vegades. Alguns l'han comparada amb "El espíritu de la colmena", tot i que pel meu gust està molt més emparentada amb "Estiu 1993"... ja sigui per l'època retratada, per proposta estilística o per la seva voluntat de mostrar, més que d'analitzar. Sigui com sigui, no crec que arribi a l'alçada de les pel·lícules citades. "Las niñas" és una molt bona proposta, però potser peca de massa freda. Sóc conscient de tots els drames que conviuen en el seu interior -i això acaba arribant al públic, encara que sigui una mica tard-, però penso que es mostren amb voluntat quasi entomològica... com el que estudia uns éssers que li són estranys. No obstant, la naturalitat interpretativa de les nenes, l'acompanyament d'actrius adultes i magnífiques com Natalia de Molina o Francesca Piñón, o les extraordinàries escenes que obren i tanquen la pel·lícula són suficients com per regalar-nos un dels esdeveniments cinematogràfics de l'any dins de la nostres fronteres.

LA CAZA, de Craig Zobel.- Abans d'estrenar-se ja va rebre les crítiques furibundes de Donald Trump, i fins i tot l'estrena es va veure ajornada per un tiroteig inoportú... d'aquells que desgraciadament passen tan sovint als Estats Units. "La caza" pretén ser una crítica sociopolítica de la societat americana, carregant contra polítics i altres personatges amb poder econòmic, però el discurs acaba resultant confós... i fins i tot al meu entendre el senyor Trump no hauria de descartar-la com a "pel·lícula de propaganda" per a les properes eleccions. Però malgrat aquest plantejament crític fallit, el film juga també una altra arma (mai millor dit) que li dona uns resultats molt més interessants: el grand guignol. I és que "La caza" és un festival de violència des del principi (molt bo el salt d'un protagonista a un altre) fins al final, amb una escena que ens recorda -vagament- al Tarantino de "Kill Bill". Tot el que passa per entremig s'ha de prendre com una broma, com un thriller violent amb tocs de gore que hauria fet les delícies del públic en una sessió del Festival de Sitges. Els girs de guió són sobtats, a vegades fins i tot atropellats, però res importa. La versemblança està supeditada a l'acció. Una acció trepidant que no dona treva i que permet gaudir de la pel·lícula... sempre i quan es deixin una sèrie de prejudicis en el guarda-roba.