Petit Tast Cinèfil CONFINAT (VII)

Van arribant estrenes als cinemes, però la cosa encara és una mica tímida. L'entrada de "TENET" d'aquesta setmana esperem que canviï la inèrcia, però tenint en compte aquests temps tan incerts i els dubtes que es creen als espectadors no podem assegurar res. Avui us porto quatre recomanacions, i justament pertanyen a dos gèneres que en aquests moments són els que més distreuen i et fan evadir de la realitat: la comèdia i el terror. Espero que siguin del vostre gust.

LA BODA DE ROSA, d'Icíar Bollaín.- El cinema d'Icíar Bollaín sempre m'ha interessat. Em sembla un cinema honest, fet amb transparència i sense trucs de cap mena. És cert que la seva filmografia ha evolucionat i que en els darrers anys s'ha decantat per productes més ambiciosos ("También la lluvia" o "Yuli" serien uns bons exemples), però "La boda de Rosa" sembla tornar als orígens. Estem davant d'una història senzilla, petita, que parteix d'una bona idea que en mans de segons qui potser només hauria donat per a un curtmetratge... Però igual que passa amb altres directors habilidosos, Bollaín extreu or dels seus personatges i de les seves relacions. En aquest sentit, crea molt bé els tipus i de seguida empatitzem amb la soferta protagonista, amb la filla que no passa per un bon moment, amb el pare que demanda atenció o amb els peculiars germans, que s'emporten els moments més divertits de la comèdia. I és que no hem d'oblidar que estem davant d'una pel·lícula que pretén divertir, a part de conscienciar sobre el fet d'estimar-se a un mateix. No hi falten tocs dramàtics ni un final enlluernador, però no oblidem que és un producte fresc, que no busca transcendències i que compta -com la majoria de bones comèdies- amb un repartiment fabulós: Candela Peña és la reina de la funció i domina totes les escenes en les que apareix, però no podem oblidar la sorprenent vis còmica de Nathalie Poza, la desimboltura de Sergi López o la desarmant naturalitat de Paula Usero, una actriu jove que donarà molt a parlar. Es pot veure als cinemes.

QUE SUENE LA MÚSICA, de Peter Cattaneo.- El que podem assegurar d'aquesta pel·lícula és que ofereix justament allò que esperes d'ella. No porta a engany ni crea falses expectatives. A més, sabent que Cattaneo (el director de "Full Monty") estava al darrera podíem pensar per on anaven els trets, tot i que també s'ha de dir que el director no va aconseguir títols gaire interessants després del seu gran èxit dels noranta. Aquí ens trobem amb dones de militars britànics que intenten ocupar el seu temps amb la creació d'un cor femení, que a la vida real va suposar l'inici d'un gran nombre de cors similars a moltes ciutats del món on hi ha presència de l'exèrcit del Regne Unit. De seguida es creen grupets, rivalitats, i sobretot relacions personals entre totes elles. Potser aquí és on la pel·lícula podria haver invertit més temps i més empatia amb l'espectador, perquè a part dels personatges que interpreten Kristin Scott Thomas i Sharon Horgan la resta queda desdibuixat o poc definit. Però sigui com sigui, estem davant d'una "feel good movie" d'estil britànic que acaba resultant irresistible... sobretot per la qualitat de les seves dues protagonistes, per la presència d'una sèrie de cançons conegudes per tots i també per l'emotiu tram final. No està a l'alçada de "Tocando el viento" (Mark Herman, 1997), una impecable comèdia d'estil similar, però per passar una distreta tarda d'estiu té molts punts assegurats. Es pot veure als cinemes.

GRETEL I HANSEL, d'Oz Perkins.- La productora A24 fa temps que s'ha convertit en l'encarregada de regenerar el cinema fantàstic i de terror. Títols com "Under the skin", "Ex Machina", "La bruja", "A Ghost Story", "Hereditary", "Midsommar", "Under the silver lake" o "El faro" són clars exponents de la nova tendència, que ens alguns casos s'acosta fins i tot a l'art horror, o una estilització del terror que crea productes d'una factura molt especial. "Gretel i Hansel" seria un d'aquests últims casos, tot i que està més a prop de l'estètica de "El cuento de los cuentos", de Matteo Garrone, que de "La bruja" de Robert Eggers, amb la que guarda alguna que altra semblança formal. I és que no hem d'oblidar que estem davant d'un conte popular al que se li ha donat la volta, aconseguint empoderar el personatge de la nena i canviant el final per un de més obert i transcendent. El procés d'iniciació, la relació amb la bruixa i el disseny artístic són els grans al·licients d'una història que té força temps morts i que no saps si pretén fer por, si pretén avantposar el missatge feminista o simplement si vol complir un encàrrec benintencionat... però no del tot rodó. Es pot veure a Amazon Prime.

LA MONJA, de Corin Hardy.- Les dues pel·lícules de l'excel·lent franquícia "El expediente Warren" van donar peu, a la vegada, a unes seqüeles decebedores: "Annabelle", "Annabelle: Creation", "Annabelle vuelve a casa" i ara "La monja", que parteix d'un personatge que apareixia en una esgarrifosa escena de "Expediente Warren. El caso Enfield". Podríem dir que en aquest cas hi ha hagut la intenció de fer una pel·lícula més ambiciosa que les seqüeles de la nina diabòlica, però també s'ha de reconèixer que les intencions han quedat a mitges. Sobta que s'hagi optat per fer una pel·lícula d'època, d'estil gòtic, i ubicada en un monestir romanès en la dècada dels cinquanta. L'embolcall prometia, i fins i tot el repartiment (Taissa Farmiga i Demián Bichir) compleix d'allò més bé, però la premissa argumental és pobre i les aventures dins del monestir acaben semblant-se a un viatge en el Dragon Khan. Cada escena és com una prova física, com una atracció de fira desconnectada de l'anterior i que poc aporta a l'argument general. Res a veure amb la sèrie "Drácula" que Netflix va oferir el passat mes de gener. Si cito justament aquesta sèrie és perquè el primer capítol està ambientat en un espai molt similar al d'aquesta pel·lícula, i les monges ocupen una gran part del metratge i de les escenes, però en aquest cas hi ha molta creativitat i originalitat... cosa que ha faltat a les criatures de Corin Hardy. Es pot veure a Netflix o Amazon Prime.