Petit Tast Cinèfil (LXIX)

Acabem l'any amb una nova recomanació cinèfila. Hi inclou un dels millors films de l'any, el musical de la temporada, un thriller que ha passat desapercebut, una de les joies del cine indie del 2018 i un biopic que fa dies que us hauria d'haver comentat... Espero que pugueu recuperar-ne algun, ja sigui a les sales de cinema, a les plataformes o allà on sigui. Ara les formes de veure cinema s'han multiplicat. Esperem que unes no anul·lin a les altres, perquè encara que la gent no ho cregui seria un error eliminar les pantalles grans o rebaixar-les a simple atracció.

MARY POPPINS RETURNS, de Rob Marshall.- S'ha criticat que sigui una mena de remake encobert o que les seves cançons no enganxin tant com les originals. S'ha dit que aporta molt poca cosa o que no supera en res a la cinta de Robert Stevenson... S'ha dit tot això i moltes altres coses, però està clar que un musical com aquest -o d'altres de Rob Marshall- és per gaudir-lo i deixar-se de prejudicis, almenys fins que no hagi finalitzat. El problema és que un no va a veure una cinta d'aquestes sense referents, sense una idea preconcebuda i, en molts casos, sense els ganivets ben esmolats (hi ha molts crítics de cinema que no suporten els musicals, i ho puc demostrar). Segons el meu humil punt de vista, aquesta seqüela és molt millor del que m'imaginava. Estic d'acord en que no arrisca (en aquest cas, potser no és mala opció) i en que en algun moment se'm va fer un xic pesada (curiosament, la mateixa part que se'm feia pesada a la original), però s'ha d'admetre que té una estètica fabulosa, que recrea molt bé l'univers que vol homenatjar i que la partitura és també una continuació molt habilidosa de la creada el 1964. A més de tot això, els efectes especials superen com és natural als del seu moment i el repartiment és d'allò més encertat. I és que un dels grans punts de la pel·lícula és haver trobat a dos actors tant carismàtics com els originals. Emily Blunt i Lyn Manuel Miranda brillen en tot moment i en els números musicals gaudeixen com a criatures, i es nota. Potser hagués agraït una mica més de presència d'ells dos en la part final del film o bé l'aparició de Julie Andrews com a venedora de globus, però sigui com sigui no em puc queixar. Potser no serà el musical de la dècada, però em va alegrar els Nadals...

ROMA, d'Alfonso Cuarón.- És una de les pel·lícules de l'any i possiblement de la dècada. "Roma" és molt més que una pel·lícula: és la carta d'amor a un país i a una cultura; l'autohomenatge a la infància d'un gran director; la crònica d'un temps i una època molt concretes, però també extrapolables; una mostra de cinema en majúscules; la millor pel·lícula distribuïda per una plataforma d'Internet; etc. "Roma" és una revolució i una anècdota al mateix temps, perquè tot i ser una de les pel·lícules més cinematogràfiques dels darrers anys es gaudirà bàsicament en petites pantalles. Una incongruència? Una broma de mal gust? O una víctima colateral de les noves tendències a l'hora de consumir cinema? Sigui com sigui, el que està clar és que estem davant d'una cinta que s'olora, que es percep, que convida a viure en el seu interior. Al final del metratge, aquella casa, el castigat pati que fa de garatge o fins i tot aquell gos que es caga per allà on pot... són una mica més nostres. Tot el que passa a la història és tan senzill com intens, i és que el gran mèrit de Cuarón és que filma "la vida" -amb un magnífic blanc i negre i uns plans molt ben pensats- com si fos la cosa més simple i quotidiana d'aquest món. El treball interpretatiu de totes les actrius de la cinta és magnífic, i això emfatitza el missatge feminista d'un film que ret homenatge a totes aquelles dones anònimes que han hagut de lluitar soles en un món masclista i abusiu. Una pel·lícula per a la història. 

EXPEDIENTE 64. LOS CASOS DEL DEPARTAMENTO Q, de Christoffer Boe.- Aquest és el quart film d'una saga danesa que ha tingut èxit a molts països, menys en el nostre. Les dues primeres van venir juntes i semblaven avalades per una bona crítica, però el seu tuf telefilmesc i el maltracte que van patir per part de les distribuïdores va contribuir a que la saga no acabés de lligar. La tercera, tot i ser més cinematogràfica, no va tenir millor sort, i l'actual lliurament només ha tingut una setmana "normal" a la cartellera. És cert, però, que els dos policies protagonistes -interpretats pels carismàtics Nicolaj Lie Kaas i Fares Fares- tenen enganxat a una bona colla de públic per Internet. I és que la història d'aquest departament destinat a resoldre casos oblidats i la relació entre dos policies tan diferents fa que tot plegat funcioni, encara que la història proposada en cada film tingui més o menys interès. En el cas d'Expediente 64 la cosa comença bé, però la resolució del cas resulta previsible i es produeix molt abans d'acabar el metratge. No és que et deixi frustrat, però crec que podria tret més partit d'una història que, com en tantes altres de les novel·les policíaques escandinaves, toca el tema de la opressió femenina, els abusos i els maltractaments. Distreta i a estones interessant, però no imprescindible.

BOHEMIAN RHAPSODY, de Bryan Singer.- Sé que fa setmanes que es va estrenar, i la veritat és que ja no sabia si m'acostaria al cinema a veure-la... però finalment m'he decidit. I tot i els meus prejudicis m'ho he passat molt bé. No és que sigui una gran pel·lícula però compleix amb els objectius que es marca: retre un sentit homenatge a la música de Queen i emocionar a l'espectador amb un argument mig inventat i unes quantes escenes dignes d'un telefilm de luxe. El gran mèrit és que tot i lluitar amb algunes pegues d'origen (una caracterització molt deficient i un guió que és pura autocensura), la cinta tira endavant gràcies als bons moments musicals i, sobretot, a l'escena de vint minuts que reprodueix el concert que la banda va fer al Live Aid. És en aquests moments quan la cinta es redimeix i eleva el to del conjunt, ja que la resta resulta obvi, a estones fins i tot didàctic ("així es fa una cançó de Queen") i en molts casos sensibler i ridícul. Calia recalcar la relació amb els pares tantes vegades? Feia falta posar el pla del productor que els va rebutjar enmig de l'escena del concert? S'havia d'infantilitzar tant la relació entre Mercury i la seva suposada primera "novia"? Sort que els actors defensen bé la història. En el cas de Rami Maleck no es pot dir que hagi estat per a mi la millor opció (m'hagués agradat veure en el paper a Sacha Baron Cohen o a Ben Whishaw) però al final troba el to, encara que sigui a base de copar quasi tots els primers plans del film...

EL REVERENDO, de Paul Schrader.- Es va estrenar a finals de setembre a casa nostra, i va passar com una exhalació, però la gran rebuda que ha tingut per part de la crítica nord-americana han encès la meva curiositat i m'han fet recuperar-la. El que m'he trobat és un film militant, de protesta, que posa el dit a moltes llagues que ara mateix couen -i molt- als Estats Units i a molts altres països. Amb una actitud valenta, reivindicativa i una tesis salvatge sobre el món que ens toca viure, Schrader fa una pel·lícula seca, contundent i absolutament única dins del panorama cinematogràfic actual. La veritat és que entronca molt bé amb l'univers del director, que sovint ens mostra personatges torturats per problemes familiars, d'identitat o de fe. D'ell són els guions de moltes obres cabdals d'Scorsese, i d'ell són també pel·lícules notables ("American Gigolo", "Mishima", "Affliction") i moltes de deplorables. En el cas que ens ocupa ha aconseguit una peça cabdal, que a més es veu reforçada per una interpretació excepional d'Ethan Hawke. Una de les joies "rares" de l'any.