15/11/18

Petit Tast Cinèfil (LXVII)

Avui teniu un lot força complet. Cinc pel·lícules força destacables, encara que sigui per diferents motius. Tenim tres drames poderosos, molt introspectius i de força mal rotllo. Tenim una comèdia negra o un thriller a l'argentina. I tenim també la nova revisió d'un clàssic, aquest cop amb cançons i números musicals de gran volada. Per tant, segur que entre totes trobeu la vostra recomanació, i sobretot espero que trobeu la pel·lícula que us faci moure del sofà i us acosti a una sala de cinema.

EL ÁNGEL, de Luis Ortega.- Podria haver estat un biopic criminal, una pel·lícula sòrdida o la crònica d'un moment molt concret de l'Argentina... però finalment és una mena de comèdia negra que sap mantenir el punt just i juga bé les seves cartes. És curiós com utilitza el personatge de Carlos Robledo Puch, ja que sense que caigui simpàtic acaba exercint cap el públic el mateix joc de seducció que establia amb tothom que se li creuava pel davant. Actualment, el personatge segueix complint una de les condemnes més llargues d'Argentina, i pel que diuen s'ha convertit en un ésser realment desagradable i pertorbador. Homòfob i a la vagada homosexual; psicòtic i mentider compulsiu. Sens dubte, carn de canó per a moltes i moltes ficcions més. A la que ens ocupa, val la pena destacar el treball de Lorenzo Ferro -un ídol instantani en el seu país- i també de Cecilia Roth, Chino Darín, Mercedes Morán i Luis Gnecco. Un bon repartiment per a una cinta àgil, entretinguda i amb un encant realment pervers.

HA NACIDO UNA ESTRELLA, de Bradley Cooper.- Feia falta una quarta (o cinquena) versió de "Star is born"? Podríem dir que aquesta història del Hollywood clàssic, basada parcialment en una antiga pel·lícula de George Cuckor, ha estat la més versionada al llarg dels anys. Unes versions que han mantingut la història però l'han adaptada a cada època i a diferents estils artístics: el món dels actors, el gran moment dels musicals, la música country o l'esclat de la música pop, tal com l'entenem a l'actualitat. El resultat és molt millor que la versió de la Streisand, tot i que no supera la indiscutible obra mestra que va protagonitzar Judy Garland. Bradley Cooper fa una pel·lícula madura i interessant, però sobretot funcional. Sap com arrencar la història, com enregistrar els concerts en directe i com dirigir les actuacions, especialment de la seva. I al final ens trobem amb un duel interpretatiu molt interessant (Lady Gaga no es queda pas curta en el seu primer intent seriós en cinema) i amb un bon recull de números musicals inoblidables. Una cinta que contentarà als fans de l'un i de l'altre i que funciona perquè té de base una història... que ha funcionat quasi sempre.

BERTA, de Jaime Rosales.- S'ha dit que aquesta és la pel·lícula més comercial de Jaime Rosales... cosa que no és dir pas gaire. Potser és la primera pel·lícula en la que Rosales no investiga, aparentment, amb qüestions narratives o amb qüestions tècniques evidents. És cert que barreja els capítols en que reparteix la història, és cert que segueix utilitzant molt hàbilment el fora de camps, i també és cert que utilitza el paisatge com un element viu i pertorbador. Però, a part de condicionar als personatges, no es tracta de temes que incideixin especialment en la narració. Crec que el principal recurs d'aquest film és el treball introspectiu i meticulós que demana als seus intèrprets, començant per una omnipresent Babara Lennie i acabant per la veterana Marisa Paredes o el sempre eficient Alex Brendemul. Estem davant d'una tragèdia moderna, però també davant d'un gran misteri... el de les relacions humanes.

QUIEN TE CANTARÁ, de Carlos Vermut.-  Quan vaig veure Magical Girl vaig entendre de seguida que no estava davant d'una pel·lícula corrent ni d'un director a l'ús. Em vaig adonar que Vermut tenia aquell punt d'originalitat i estranyesa que tan bones cintes ha donat al cinema espanyol (molt sovint films maleïts, i en alguns casos obres mestres incontestables). En el cas que ens ocupa, el director torna a fer un film molt seu, molt personal i identificable, tot i que dóna la sensació que el resultat és un híbrid entre Haneke, Almodóvar i Bergman. I és que tenim la cruesa dels temes plantejats, la sumptositat i elegància de la filmació, i també el misteri que dóna la suplantació d'identitat. El film és ric en dobles lectures, i compta a més amb un repartiment de luxe. Nawja Nimri ofereix una cantant enigmàtica i quasi icònica; un d'aquells personatges que entra a la història del nostre cinema més recent amb nom propi. Eva Llorach és el gran descobriment, ja que es tracta d'una actriu enorme; i Carme Elías i Natalia de Molina ofereixen dos treballs a l'alçada de les circumstàncies. Una gran pel·lícula, d'aquelles que serveixen per redescobrir i posar al seu director entre els més grans.

GIRL, de Lukas Dhont.- Sabia de què anava aquesta pel·lícula, i sabia també que el protagonista era una noia transsexual interpretada per un actor masculí, però no he pogut deixar de sorprendre'm per diversos motius. En primer lloc perquè la pel·lícula em va semblar dura i seca, tot i que la situació plantejada sembla a priori força positiva per a la protagonista (un pare comprensiu, una operació de reassignació de sexe a la vista, una acceptació dins de l'entorn més immediat, etc.). No hem d'oblidar, però, que les ferides fins a arribar a una acceptació com aquesta poden ser profundes i deixar seqüeles... cosa que es demostra en un final rotund, però per a mi desconcertant. I en segon lloc, la sorpresa va venir del mateix actor (Victor Polster), ja que des del minut 1 t'oblides de la seva veritable personalitat per acabar veient només a la dolça i turmentada Lara. En definitiva, una cinta recomanable... però només per a cinèfils sense manies i espectadors amb ganes de descobrir una altra visió de les coses.

No hay comentarios: