Petit Tast Cinèfil (LXVIII)

Aquí teniu cinc recomanacions més per anar tenint opcions de cinema durant aquest mes de desembre. Aquest és tradicionalment un mes d'estrenes potents. Espero que alguna o altra us satisfacin de veritat. Ja em direu que us semblen els comentaris...

YULI, de Iciar Bollaín.- Fa temps que vaig arribar a la conclusió que la filmografia d'Iciar Bollaín m'agradava, i força. No he vist totes les seves pel·lícules, però sí les més importants... i haig de dir que en totes elles destaca una bondat i un missatge que ens retorna la fe en l'ésser humà. Sé que aquestes no són virtuts que abundin en el cinema actual, més acostumat a mostrar-nos les parts fosques, violentes i negatives de la nostra societat. Tot i que també defenso aquesta última visió, haig de reconèixer que m'agrada anar de tant en tant al cinema i sortir-ne amb algunes idees o pensaments que m'aixequin l'estat d'ànim. "Yuli" també està en aquesta línia, perquè tot i mostrar-nos les dificultats i les penúries del ballarí Carlos Acosta a la seva Cuba natal, ens ve a dir al final que l'esforç i la tenacitat serveixen per a alguna cosa... encara que les penalitats per aconseguir l'èxit haguessin pogut vèncer al personatge. Podria haver-se donat la visió derrotista, però el pla final de la pel·lícula ens parla d'un èxit i d'una esperança. A més, tot això s'acompanya amb una fotografia espectacular, una banda sonora a l'alçada, unes coreografies molt ben integrades i una direcció de Bollaín que frega l'excel·lència. Menció a part per la força que té la mirada d'Acosta, i també per les interpretacions del nen i del magnètic Santiago Alfonso en el paper de pare. 

SUSPIRIA, de Luca Guadagnino.- Abans de res, admeto no haver vist l'original de Dario Argento, tot i que pel que he llegit no importa pas gaire. Guadagnino ha volgut fer una relectura del clàssic que li havia impressionat d'adolescent, i a partir de la mateixa premissa ha elaborat un relat propi. Aquí no estem davant d'un giallo a l'ús, sinó d'una cinta de terror més semblant a d'altres exemples de l'època... com ara "La profecía" o "Los niños del Brasil". Malgrat tot, el to és peculiar i juga més amb l'abstracció que en la concreció. Les trames queden obertes, no hi ha explicacions excessives i els personatges acaben esdevenint símbols. No és una pel·lícula rodona i ni tan sols una cinta que compleixi les regles de cap gènere... a part de tenir un metratge totalment desmesurat. Tot i això, no se li pot negar que les seves imatges tenen un gran poder de seducció, i que escenes com la del primer assassinat o la de l'akelarre final tenen tots els punt per acabar essent antològiques. Els missatges feminista i antifeixista també són un al·licient, encara que semblin encaixats en calçador.

EL AMOR MENOS PENSADO, de Juan Vera. Vaig veure aquesta pel·lícula al festival de cinema de San Sebastián, on va participar a la secció oficial a concurs. No sé si va ser per la incongruència de participar en un festival de cinema més o menys independent i culte, però el cert és que aquest superèxit del cinema argentí em va semblar molt poca cosa. És cert que Ricardo Darín i Mercedes Morán fan tot el que poden, que és molt, i que fins i tot algunes escenes -la de la seducció de la rossa en el bar, per exemple- compleixen amb els cànons d'una bona comèdia, però en general tot es dissol en una trama un pèl carrinclona i de romanticisme mal entès. Hi ha un tipus de públic -els divorciats de més de 50- que respondran bé a la proposta, sobretot per identificació i perquè hi ha poques cintes que els representin. Però n'hi ha prou amb això? Jo crec que no, perquè "El amor menos pensado" peca de lenta, a vegades resulta pedant i quasi sempre dispersa i sense rumb.

DOGMAN, de Matteo Garrone. El cinema italià torna, de tant en tant, al neorrealisme i al seu passat més brillant, redescobrint personatges patètics i gloriosos al mateix temps. La Gelsomina, l'Umberto D. o el mateix Guido de "La vida es bella" són parents llunyans d'aquest Marcello al que dóna vida el premiat actor Marcello Fonte. Un actor que sembla trobat en algun carrer d'aquell fantasmagòric i conflictiu barri de La Magliana que apareix en el film. I és que tot el que succeeix a "Dogman" és versemblant, però també atemporal i a la vegada llegendari, com la història del pobre cuidador de gossos que s'ha d'enfrontar al delinqüent Simone. Garrone, ja curtit en històries tan terribles com la de "Gomorra", posa tot el seu coneixement cinematogràfic al servei del seu actor principal... i en surt molt ben parat. La fotografia, la resta del repartiment i la inexplicable química entre Fonte i el coprotagonista Edoardo Pesce fan saltar espurnes. Les escenes de violència estan fetes amb un hiperrealisme que afecta, mentre que les imatges finals desconcerten i a la vegada ho tanquen tot amb una estranya i inquietant poesia.

COLD WAR.- de Pawel Pawlikowski. Aquesta és una història d'amor que compleix amb moltes premisses del cinema europeu. Es tracta d'un amor que neix en un conflicte bèl·lic, que viu la persecució del comunisme i que està condemnat per una mena de destí tràgic que ho amenaça tot com l'espasa de Damòcles. És a dir, un melodrama com una catedral... però servit amb distància, amb certa fredor i amb la mirada d'un entomòleg especialitzat en qüestions de parella. La meravellosa fotografia en blanc i negre i el bon ofici de Pawlikowski doten a la pel·lícula d'un aire clàssic molt especial. Les interpretacions de Joanna Kulig i Tomasz Kot són tan naturalistes i creïbles que ho acaben d'arrodonir tot, i ho poleixen amb una nova capa de qualitat. Si bé és cert que el film a vegades dona salts estranys i ens oculta informació que hem d'imaginar, la globalitat de la proposta i un final digne d'una obra mestra (un final esfereïdor, certament) ho unifiquen tot. Sense cap mena de dubte, una de les pel·lícules de l'any.