4/1/17

Petit Tast Cinèfil (LI)

I comencem el primer Tast Cinèfil de l'any amb dues estrenes recents i dues recuperacions importants de cinema espanyol. Esperem que us agradin les propostes i tingueu idees per aquest començament del 2017, tot i que gener i febrer sempre venen carregadíssims de bones i sucoses estrenes.

LA DONCELLA, de Park Chan-Wook.- Vaig conèixer el director a "Old boy", però de seguida vaig veure les dues altres peces de la trilogia... i vaig arribar a la conclusió de que estava davant d'un mestre. La seva forma d'entendre el cinema es basa principalment amb la imatge, fins al punt de que moltes de les seves pel·lícules es podrien entendre amb poquíssims diàlegs. D'altra banda, també cal dir que és un narrador excel·lent. A "La doncella", precisament, fa una demostració ben clara del tema, ja que la forma que té de mesurar i fragmentar la història són realment excepcionals. En aquest sentit, tenim una trama dividida en tres parts, a cadascuna de les quals hi ha sorpreses i elements inesperats. Des de la segona o tercera escena sabem que jugaran amb nosaltres, i el cert és que el millor de la cinta és deixar-se portar per aquest món obscur, tèrbol i sofisticat. El bell embolcall de tot plegat -amb una fotografia i una direcció escènica inoblidables- ajuden a fer el camí una mica més planer.

ANIMALES NOCTURNOS, de Tom Ford. Està clar que a Tom Ford, tot i no voler fer un cinema esteticista, se l'està començant a conèixer -cinematogràficament parlant- pel seu gust al rodar, per la planificació de les escenes i per cuidar fins al darrer detall de cada pla. Les imatges del seu cinema són exuberants i potents, potser una mica pagades de si mateixes, però sempre brillants i evocadores. Tot i que potser és una mica aviat per dir-ho, el seu cinema recorda a vegades a Fassbinder... de la mateixa manera que l'estil de l'alemany recordava a Douglas Sirk. Sigui com sigui, "Animales nocturnos" sedueix, però també despista. Són dues pel·lícules en una, i que ningú busqui paral·lelismes. De fet, una és conseqüència de l'altre,... però sempre en el cap de la protagonista, interpretada per una esplèndida Amy Adams. Tot és simbòlic, i a la vegada molt realista. Un film amb vocació de misteri i estranyesa, a l'estil de Lynch, molt ben secundat per Jake Gyllenhall, Michael Shannon, Aaron Taylor-Johnson i Laura Linney, Aneu-hi amb la ment ben oberta.

TARDE PARA LA IRA, de Raúl Arévalo. On millor s'ha mogut sempre el cinema espanyol és en la vessant social de les històries. "Tarde para la ira" n'és un exemple magnífic. A través d'uns personatges que estan al límit de moltes coses (econòmicament, socialment, anímicament), Arévalo crea un thriller de venjança carregat d'energia i nervi. La desfilada de personatges -des de la dona del germà, fins a la fauna que apareix a la comunió o a la magnífica escena del gimnàs- és realment impactant, i creïble. Si a sobre ho amanim amb una música molt ben triada i amb una execució tècnica brillant, podríem dir que estem davant d'una de les "primeres pel·lícules" més importants de l'any. Els actors, no cal dir-ho, estan esplèndids: des d'un sempre eficaç Antonio de la Torre, fins a un sorprenent Luis Callejo, passant per la magnífica performance de Manolo Solo o pel descobriment que ha suposat Ruth Díaz.

CERCA DE TU CASA, d'Eduard Cortés. Aquesta cinta era, des del seu mateix plantejament, una idea agosarada i poc explotada dins del cinema espanyol. Barrejar un tema social tant actual i dolorós com el dels desnonaments amb cançons i alguna que altra coreografia era tot un desafiament, i al final ha donat peu a una pel·lícula benintencionada i correcte. El seu principal problema ha estat el de resultar massa didàctica i unidireccional, sense entrar a fons en alguns dels personatges i carregant excessivament les tintes en alguna qüestió que no acaba portant enlloc. D'altra banda, l'elecció de Sílvia Pérez Cruz pel paper principal ha suposat un encert per tota la part musical del film, però crec que el personatge era massa complicat i dens per a algú sense experiència com a actriu. Ara bé, la part actoral queda ben compensada per un bon planter de secundaris, dels que destaca Iván Massagué, Lluís Homar i una sempre esplèndida Adriana Ozores.