L'estiu ha estat sempre una estació on s'estrenen pel·lícules de segona, i des de fa uns anys és també una bona època per presentar alguns dels grans blockbusters de la temporada. Últimament, però, hi ha sales per a tot, i és per això que es poden recuperar títols de fa mesos, cintes independents o fins i tot alguna que altra reestrena històrica. Aquí teniu el que he pogut veure durant les primeres setmanes d'estiu...
MISIÓN IMPOSIBLE V, de Christopher McQuarrie. A les últimes dècades Tom Cruise s'ha convertit en una estrella que es pot permetre el luxe de fer una pel·lícula de la seva saga preferida cada quatre o cinc anys. Pel mig, alguna pel·lícula bona -molt poques- i molts productes menors on el més important és el seu nom. Podríem dir que Cruise viu d'un rol similar al de James Bond, però fet totalment a la seva mida i sota les seves pròpies regles. Estic convençut que exerceix un gran control sobre els productes de la saga "Misión imposible", i pels resultats obtingut val a dir que ho té molt clar i sap perfectament que no cal canviar gran cosa per assolir l'èxit. Aquest cinquè lliurament, tot s'ha de dir, és un entreteniment de primer ordre, magníficament rodat i força ben escrit. La intriga es viu molt bé des d'abans dels títols de crèdit, i la introducció d'un personatge com el de Rebecca Ferguson fa créixer les expectatives. La veritat és que l'actriu roba quasi totes les escenes en les que surt amb Cruise, que per primera vegada s'ha vist cansat... i una mica privat de protagonisme. No seria estrany veure com a la sisena Jeremy Renner adquireix més rellevància, cosa que podria donar peu a un intel·ligent comiat del personatge, que no de la franquícia. Molt interessants les escenes a l'òpera de Viena o a la turbina submarina, així com la magnífica persecució de motos, que serà per a molts una de les escenes més recordades del film.
INSIDE OUT, de Pete Docter. Que Píxar ha revolucionat el món de l'animació és ja una frase tòpica, però ben certa. Només cal veure aquesta cinta per adonar-te que darrera dels dibuixos hi ha una maquinària perfecta, composta per guionistes increïbles, dibuixants de primera classe i, sobretot, per uns productors valents que han donat amb la gallina dels ous d'or i no volen deixar-la escapar de cap de les maneres. A "Inside out" es parla, com en tantes altres cintes de la productora, d'un tema adult; en aquest cas, les depressions infantils. A partir d'aquí, s'estructura una aventura en la que no juguen personatges de carn i ossos, sinó sentiments que tenim dins del nostre cervell, com ara la ira, la por, el fàstic, la tristesa i l'alegria. Una enginyosa idea que ens condueix per diferents pel·lícules: la d'aventures, l'infantil, la del drama familiar, la comèdia, etc. Tot perfectament travat i molt ben empaquetat en un embolcall de luxe que es gaudeix fins al darrer títol de crèdit. Sense cap mena de dubte, una de les pel·lícules de l'any, on la maduresa narrativa i tècnica dels de Píxar ha arribat a un altre sostre més difícil de superar. I ja van...
EL MUNDO SIGUE, de Fernando Fernán Gómez. L'any 1963 Fernán Gómez va estrenar aquesta pel·lícula, en la que s'havia deixat la pell i quasi tots els seus estalvis. La censura va quedar tan astorada amb el resultat que no sabia ni per on començar a tallar... Finalment, van decidir que no s'estrenés, tot i que una exhibidora basca va aconseguir que es veiés en un cinema de Bilbao un parell d'anys més tard. Va ser l'únic cop que "El mundo sigue" es va projectar en una pantalla gran... fins ara. Era, sens dubte, una de les gran pel·lícules maleïdes del cinema espanyol, potser la millor i més reconeguda. I és que vista ara la cinta conserva intactes les seves virtuts, que la fan moderna, agosarada i absolutament amoral, tot i basar-se en una novel·la d'un addicte al règim franquista. La història explica la relació de dues germanes: la que segueix el camí recte i la que s'escarria. Però al final no sabem quin ha estat el camí bo, sobretot quan veiem com els pares -en una brillant i antològica escena- justifiquen la "professió" de la seva filla rica... i mantinguda. Pel seu metratge desfila tota una galeria de magnífics personatges que ens descriuen el Madrid real de principis dels seixanta, i no aquell que ens volien vendre a títols com "La gran familia" i tota la rastellera de musicals amb cantant famós. Atenció a les interpretacions memorables de tots els participants, i sobretot a escenes magnífiques, com ara la de l'escala, la del robatori o la de l'impactant final. Molt i molt recomanable.
LOVE & MERCY, de Bill Pohlad. Ha estat una de les sorpreses de l'estiu cinematogràfic als Estats Units, sobretot a nivell de la crítica, però aquí ha passat una mica desapercebuda. És cert que els Beach Boys no són per a nosaltres el mateix que representen pels americans, però val a dir que la història és potent en quant a trama, i lluny de resultar un biopic amable acaba essent un record trist d'un Brian Wilson que mai va arribar a tot el que hagués pogut aspirar... El més notable del films són les brillants interpretacions de Paul Dano, John Cusack, Elisabeth Banks i Paul Giamatti, així com un guió intercalat que ens permet veure present i passat d'una història amb una sola cara: una depressió de dècades. La música compleix amb l'altre cinquanta per cent, sobretot en aquelles escenes on veiem la forma en que Wilson enregistrava els discos del famós grup. Recomanable per molts motius, tot i que potser la producció és un pèl justeta i el metratge s'allarga en excés.
No hay comentarios:
Publicar un comentario