Després d'unes quantes setmanes sense crítiques o ressenyes cinematogràfiques, aquí va el meu llistat de recomanacions. Concretament, us recomano les quatre últimes pel·lícules que he vist, totes elles molt diverses... però amb aquells plus que les fa especials, diferents i, en algun cas, úniques. Potser alguna d'elles ja no la trobeu a les sales, tot i que no serà difícil topar-vos amb aquests títols durant tot el que queda de temporada...
MAP TO THE STARS, de David Cronenberg. Només David Cronemberg podia dirigir una pel·lícula que comença com una comèdia i acaba com una tragèdia grega. I és que "Map to the stars" és una radiografia salvatge de Hollywood, on una sèrie de personatges indesitjables van mostrant-nos les seves vergonyes entre massatges, exercissis de ioga, cases amb piscina i sessions de teràpia. Sabíem que Cronenberg pot arribar a ser molt animal -algunes escenes de "Crash" encara apareixen en els meus pitjors malsons- però no sabíem si seria capaç d'acarnissar-se amb la gent de la indústria... Ara hem comprovat que sí. De totes formes, des de temps immemorials, Hollywood no ha estat gens complaent quan es posa a parlar d'ell mateix. Ho hem vist aquest any a "Birdman", però ho havíem vist en el passat a "Sunset Boulevard", "The bad and the beauty", "Two weeks in another town", "Fedora", "The player", etc. I a l'igual que en aquelles cintes, el repartiment de "Map to the stars" llueix d'allò més, ja sigui fent autoparodia, homenatges... o bé perpetrant petites venjances personals. En aquest sentit, cal destacar la sempre inquietant i efectiva presència de Mia Wasikowska, la professionalitat d'una fantàstica Olivia Williams, i el desvergonyiment i el valor d'una de les actrius més grans que ha donat el Hollywood recent, la gran Julianne Moore. Una autèntica festa per als amants de Cronenberg; una autèntica tortura pels seus detractors...
KINGSMAN, de Matthew Vaughn. Aquesta no és, ni de bon tros, la millor de les quatre propostes d'avui... però val a dir que és una pel·lícula divertida, sense por al ridícul i, fins i tot, original dins del subgènere en el que s'inscriu: la paròdia del cine d'espies. Des de "Casino Royale" a "Spy Kids", passant per títols de tota mena ("Top secret", "Superagente 86", "Austin Powers", "Red" o les cintes sobre 007 rodades per Roger Moore), la fórmula varia, però en el fons el que busca és barrejar humor i espectacularitat. "Kingsman" aconsegueix les dues coses, i fins i tot podríem dir que sorprèn i descol·loca amb alguns tocs de gore i d'altres de bogeria absoluta, com les escenes de les baralles o la de les explosions. També s'agraeix el to british del començament, una direcció artística impecable i la presència de Colin Firth, que aporta la sofisticació pròpia d'aquest tipus de títols.
NIGHTCRAWLER, de Dan Gilroy. Parodiant una de les seccions de la revista Fotogramas, podríem establir la següent equació: "Taxi Driver" + "Network" = "Nightcrawler". També es poden afegir unes gotes de "Drive" o bé de "Crash" per acabar de trobar les fonts en les que s'inspira Gilroy. Sigui com sigui, la pel·lícula té prou entitat com per passar per si sola com una de les cintes més destacables de l'any. La seva crueltat i la seva simplicitat (va al gra i no s'està per anècdotes) poden dotar-la d'un cert esquematisme, però no es pot negar que crea el mal rotllo que pretén. Tampoc podem oblidar la performance de les dues estrelles principals: una recuperada Rene Russo i un brillant Jake Gyllenhaal, que porta uns anys encadenant grans i potents interpretacions ("Enemy", "Prisoners"). Els dos junts protagonitzen una escena memorable, la del restaurant mexicà, que passarà a la petita història del cinema per ser la cita més tèrbola, estranya i perillosa que s'hagi vist en temps, talment com si dos escurçons s'haguessin anat de sopar romàntic...
WIPLASH, de Damien Chazelle. És difícil no rendir-se a la vitalitat, l'energia i la lluita instructor-alumne de "Wiplash". Ho hem vist en altres ocasions, però mai d'una forma tan contundent i tan rotunda com aquesta. Aquí no hi ha carreteres secundàries ni històries que farceixin la lluita central. Aquí tot es centra en l'enfrontament i en els sentiments i emocions que això comporta: ambició, remordiments, ressentiment, derrotisme, pèrdua, etc. Són dos personatges que saben que els hi va la vida en allò que defensen, i encara que acabin perdent l'objectivitat i, fins i tot, el món de vista saben que és perillós baixar-se d'un tren en marxa. I "Wiplash" és un tren d'alta velocitat, arrodonit amb una part tècnica magnífica (el muntatge i el so van acabar guanyant-li l'Òscar a un gegant com "Interstellar") i una direcció molt hàbil de Chazelle. Menció a part mereixen els actors: un esplèndid Miles Teller i un carismàtic J.K. Simmons, que iguala -o fins i tot supera- els emblemàtics instructors d'"Oficial y caballero" o "La chaqueta metálica". 
No hay comentarios:
Publicar un comentario