Avui va una ronda de quatre cintes... Quatre pel·lícules que aporten, cadascuna a la seva manera, quatre visions molt diferents de l'amor. Una ens mostra tot el que podem arribar a fer (i a liar) per amor, una altra ens parla de l'amor madur i pur entre dos homes, la tercera s'emmarca dins de la dita del "ni contigo ni sin ti" i ja la última descriu un amor destructiu, malaltís, terrible. Aquí van les meves opinions...
MAGICAL GIRL, de Carlos Vermut. Algun cop ja he dit que el millor del cinema espanyol -almenys el que a mi més m'interessa- són les seves "raras avis". És a dir, aquelles pel·lícules -maleïdes o no- que ja eren atípiques i úniques quan van néixer, i que en molts casos encara ho segueixen sent. És el cas de "El extraño viaje", "El espíritu de la colmena", "Arrebato", "La ley del deseo", "Alas de mariposa", "La madre muerta", etc. La sensació al veure "Magical Girl" és la de trobar-se amb una vella coneguda, però una coneguda estrambòtica i llunàtica que pot arribar a ser molt perillosa. En aquest sentit, "Magical Girl" barreja gèneres (cinema negre i anime, entre d'altres) i els modernitza fins el punt d'oferir un plat completament nou. Un plat difícil de pair, de digestió lenta, però amb un sabor dels que deixen empremta. Menció a part es mereixen les exquisides interpretacions de Bárbara Lennie i José Sacristán, que entren a formar de la galeria de personatges complexos i poc comuns de tantes i tantes obres mestres espanyoles.
LOVE IS STRANGE, d'Ira Sachs. Quan vaig veure l'anterior pel·lícula d'aquest director, "Keep the lights on", em va semblar un pèl superficial... potser perquè no acabava d'entendre els personatges o perquè li veia massa tics de cinema indie. Amb aquesta nova cinta podem dir que m'ha passat exactament el revés. És cert que segueix emmarcada dins de la manera de fer del cinema independent nord-americà, però els personatges respiren veritat i la història resulta tendre, emotiva i encantadora. La parella de gais madurs que interpreten John Litgow i Alfred Molina és una de les més reals que he trobat en el cinema americà dels últims anys... Potser hi té molt a veure la professionalitat i genialitat d'aquests dos magnífics actors, capaços de fer-nos riure i plorar en la mateixa seqüència. Atenció també a Marisa Tomei, una altra roba-escenes de primer nivell.
GONE GIRL, de David Fincher. M'aterrava enfrontar-me a una pel·lícula de dues hores on Ben Affleck fes de protagonista. Finalment no n'hi ha hagut per tant, sobretot perquè Fincher controla molt bé als seus actors i sap extreure d'ells just allò que necessita. Ni més ni menys. En el cas de Rosamunde Pike ha aconseguit extreure una interpretació brillant, enigmàtica i hipnòtica. Possiblement ella sigui l'ànima de la cinta, que per altra banda tendeix a estancar-se cap a la meitat per reprendre el vol al final i brindar-nos un acabament d'alt nivell. Suposo que els girs de guió hi tenen molt a veure, però val a dir que Fincher intenta que aquests girs no li converteixin la pel·lícula en un thriller dels noranta... Jo mateix, que en vaig consumir tants en el seu moment, vaig pensar que estava davant d'un nou format d'Instinto básico, però al final vaig entendre que estava davant d'una posada al dia -en pla dramàtic, està clar- de La guerra dels Rose. 
LA DESAPARICIÓN DE ELEANOR RIGBY, de Ned Benson. Aquest film havia aixecat molta expectació abans d'estrenar-se a casa nostra, ja que el seu pas pel Festival de Berlin va deixar encandilada a una part de la crítica. El que ja no sabem és quina de les tres versions existents van veure aquells crítics... ja que la intenció del director era fer tres muntatges diferents de la relació d'una parella en crisi; una des del punt de vista d'ella, una des del punt de vista d'ell i una des del punt de vista dels dos. Finalment, a nosaltres ens ha arribat la última de les tres, i el cert és que el resultat és més fred del que es podia esperar. Hi ha moments d'interès, interpretacions notables i un aire de cine indie que ja hem vist i gaudit en altres ocasions... però els personatges resulten antipàtics i la història acaba entrant en una mena d'espiral que li fa donar massa voltes sobre ella mateixa. Una oportunitat perduda i una cinta que, amb un altre muntatge, hauria tingut una quota de públic molt més àmplia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario