Petit tast cinèfil (XXIX)

Intentarem que aquest blog no es converteixi en un panteó, i seguirem amb algunes de les seccions de sempre (recomanacions cinèfiles, cartells poc vistos, revisió de clàssics) i alguna de nova que aviat veurà la llum. Per tirar endavant i oblidar-nos de tantes morts "estel·lars", aquí teniu tres petits comentaris de pel·lícules que he vist recentment. Dues han estat, i crec que encara estan, per la cartellera estiuenca. Són dos musicals molt urbans, amb intencions i objectius diferents, però molt interessants i refrescants dins del panorama de cine actual. L'altra és una pel·lícula espanyola d'aquest any que podreu repescar, com jo, amb DVD, televisió i plataformes de pagament o no, etc. Totes tres força recomanables.

BEGIN AGAIN, de John Carney. L'últim film del director de "Once" no és ben bé un musical, sinó que torna a ser una pel·lícula amb cançons i amb el món de la música com a teló de fons... o fins i tot com a coprotagonista. Aquest cop es parla de la indústria musical d'ara mateix (la venda de música per Internet, la promoció a xarxes socials, etc), tot i que les històries d'amor prenen gran part del metratge. La història comença amb una sèrie de tòpics que a poc a poc es van desmuntant i  donen peu a un guió hàbil i juganer, en el que no falten petites "performances" destinades a posar-se de moda: la gravació de discos pel carrer, enamorar-se escoltant el playlist de l'altra persona, gravar cançons de comiat al contestador del mòbil o el joc de "resistir-se a no ballar". Si a tot això hi sumem les bones interpretacions de tots els actors, des dels carismàtics protagonistes (una encantadora Knightley i un irresistible Mark Ruffalo) fins a uns secundaris de luxe (Catherine Keener, Hailee Steinfeld o Adam Levine), l'èxit està gairebé cantat, per seguir amb el joc de la pel·lícula. 

AMANECE EN EDIMBURGO, de Dexter Fletcher. Aquest és un musical petit, però un musical amb totes les de la llei: està basat en una obra representada fa uns anys a Escòcia i es basa, com molts dels musicals dels darrers anys, en les cançons d'un grup conegut, en aquest cas The Proclaimers. El millor de la cinta és el bon rotllo que desperta, la frescor de tot el conjunt i la gran "entrega" de tots els actors, des dels veterans Peter Mullan o Jane Horrocks ("Little voice") fins als més joves del repartiment... Les cançons resulten, a vegades, una mica forçades dins de l'argument, però en general són agradables i encomanadisses, sobretot el famós I'm gonna bee (500 miles) que aquí vam recuperar ja fa uns quants anys per un anunci de telefonia. Encara que no sigui perfecta i pugui semblar molt senzilleta, és d'aquelles cintes que t'atreveixes a recomanar perquè està feta sense masses pretensions i ofereix un resultat honest i sincer.

TODAS LAS MUJERES, de Mariano Barroso. Aquesta cinta representa molt i molt bé la realitat del cinema espanyol actual: un cinema gairebé sense indústria, sense productors com els d'abans, amb quatre euros a la butxaca però amb moltes ganes d'explicar històries, aprofitant sobretot el talent de guionistes, directors i actors. I això és amb el que ens trobem, una història molt ben escrita i millor interpretada. És cert que el format inicial era el d'una sèrie de televisió de sis episodis per a Canal Plus, però s'ha de reconèixer que el format cinematogràfic li prova bé i serveix per donar una visió més unificada del personatge central, magníficament interpretat per Eduard Fernández. No ens hem d'oblidar, però, d'un repartiment femení de gran nivell, en el que destaquen Michelle Jenner, Nathalie Poza o Petra Martínez. Esperem que la gent del cinema espanyol segueixi tenint idees i busqui recursos on faci falta, ja sigui a la televisió o a Internet... Passi el que passi, les històries s'han d'explicar i han de trobar la sortida per un cantó o un altre.